Digueu-li ara que no

Ningú pot negar a aquestes altures de la història que Artur Mas és un dels polítics més hàbils, si no el que més, que ha donat Catalunya en la darrera centúria. Més enllà i enrere, potser hi hauria el general Prim. Una anguila en temps més tumultuosos. Però vés a saber. Totes les jugades sobre un escaquer relliscós que ha anat fent el president de la Generalitat han estat sorprenents i encertades. “Som on som pel poble, que estira i empeny”, que diuen alguns. Això és cert. Tan cert com que, sense un lideratge com el que té, el poble colliria figues paleres. La proposta que Mas va desgranar dimarts estava cantada. I encara així va sorprendre. Fins i tot enlluernar. I incloïa trampa. És cert, perquè situa Esquerra Republicana en un camp de joc que no li és gens propici. Com a partit i com a força que reivindica també l'“eix social” combinat amb el nacional. És del tot sensat convocar eleccions plebiscitàries només si són realment un plebiscit. I demanar una llista sense sigles que aplegui la millor crema de cada casa. És encertat arribar a la conclusió que el procés sobiranista només pot agafar el darrer revolt cap a la independència si aquesta llista rep el suport de la majoria absoluta dels votants. Mas sacrifica Convergència. I Unió. Només en part i per un temps. Però demana un sacrifici enorme a Esquerra. Oriol Junqueras haurà d'apamar amb molta calma aquest cap de setmana què li respondrà dimarts vinent. Però té difícil rebutjar el pla del president. Uf! Digueu-li ara que no...