L'Esportiu, al sac

En Lluís Torrens de Terrassa no està per a embuts: “Cada dia, quan recullo el diari El Punt Avui de la bústia, el primer que faig és treure el suplement de L'Esportiu i llençar-lo a la paperera.” Així de clar i contundent. No és pas sol, recordo que anys enrere en les reunions del consell editorial del diari hi havia un eminent membre que cada vegada que parlàvem del tema d'esports deia el mateix: “D'aquest tema no en sé res, el suplement d'esports el trec tan bon punt obro el diari i el poso a la paperera.” Són opcions. Altres ho faran amb el suplement de cultura o se saltaran planes d'uns temes determinats. Els que llegim el diari de dalt a baix em sembla que som pocs, per un costat perquè ens interessa tot i per l'altre perquè tenim temps. En Lluís dóna les seves raons i les entenc perfectament. Hi ha molta màfia en el món de l'esport i, sobretot en les categories més altes, és més negoci que esport. Concretament en Lluís parla d'en Cruyff i s'encén perquè no ha estimat mai el català ni s'ha decidit mai a parlar-lo. Té raó, però fent una mica de conya et diré que tampoc ha parlat mai en castellà. Parla la seva llengua, difícil d'entendre. Però cal dir que L'Esportiu, almenys és el que penso, no té res a veure amb els diaris esportius convencionals, no només perquè és l'únic diari d'esports escrit totalment en català, sinó també perquè té una cura especial dels esports no professionals i de casa nostra. Vull ser sincer: cada vegada que en alguna reunió del consell editorial es parlava de la possible desaparició del diari d'esports –sempre per motius econòmics–, vaig defensar-lo amb les dents. M'agraden tots els esports i necessito saber què fan els equips de més avall, els dels pobles. No m'amago de dir que quan tinc una estona m'agrada veure per la televisió els partits de casa nostra que es juguen particularment els caps de setmana. Per sort, els grans equips no els puc veure perquè no tinc el Plus. Però en canvi frueixo veient el Llagostera, el Girona, el Sabadell... Antigament, per fulminar l'afecció als esports es deia allò de pa i circ, i era veritat. Fins i tot jo mateix havia pensat que els savis de veritat no toleraven els esports i se'ls miraven com un subgènere. Sempre tenia, però, la referència d'en Modest Prats, un eminent intel·lectual que anava boig per veure els partits del Barça. En fi, n'hi ha per a tots i per a tothom i, això sí, demano al diari que tingui molt en compte els esports de base, que fomenti l'esport com a cultura i ajudi a dignificar-lo.

I ja que parlem d'esports, haig de fer referència a una carta que he rebut d'en Ton Deuté, de Juneda, en què fa unes consideracions sobre les jugades d'escacs que es publiquen cada dia al diari. Parlem-ne amb els que hi entenen i ho fan. En Ton voldria que les solucions dels escacs es publiquessin el mateix dia que surt el problema. Ho sentim, potser es podria fer, però hi ha una norma, generalment acceptada, que totes les solucions es publiquen el dia següent. El comunicant diu que és estrany que se segueixi el sistema descriptiu en comptes de l'algebraic que s'ha acabat imposant arreu. L'autor hi està d'acord i ben aviat es tindrà en compte el seu suggeriment. I en tercer lloc en Ton es queixa que hi ha pocs estudis, cosa, diu, que agrada molt als amants d'aquest esport. També es tindrà en compte i se'n publicaran més. I un últim punt: segons en Ton, s'ha informat poc en L'Esportiu del campionat del món d'escacs. Certament és un esport minoritari, com dius, però parlant-ne amb els responsables estan d'acord que segurament se n'hauria d'haver donat més informació, com es dóna d'altres esports minoritaris. Ho tindran en compte. Gràcies per la teva carta, Ton Deuté, escrita com dius tu en sentit positiu. Necessitem gent que com tu analitzi el diari i ens ajudi a millorar-lo.

I una darrera carta que em va atabalar de veritat. Diu en Josep Salat: “Obro el diari avui, 25 de novembre, i veig el Sr. César Alierta amb un signe positiu en un apartat del diari. Li prego que em defensi d'unes monstruositats tan grans. No sé el que em costarà de medicaments, d'honoraris del meu psicòleg i tot el mal tràngol i seqüeles que això em deixarà. Si us plau, ajudi'm, estic mooolt i mooolt deprimit. Deixi per un moment de pensar en el Sr. Vidal i pensi en mi, estic desesperat.” Carai, és la primera vegada que em trobo amb un lector tan atropellat. M'ho llegeixo un parell de vegades; certament el valorem pels intents de Telefónica de formalitzar una aliança amb British Telecom per entrar en la dinàmica de formació de grans grups de telecomunicacions. El positiu, per tant, és només per un fet, no per la persona en la seva totalitat. Estem en una secció subjectiva i, per tant, discutible. Agafa-t'ho bé, Josep, em sap greu que aquestes quatre ratlles et pertorbin. Salta-les, no passa res. Primer és la salut.