L'Esportiu, al sac

En Lluís Tor­rens de Ter­rassa no està per a embuts: “Cada dia, quan recu­llo el diari El Punt Avui de la bústia, el pri­mer que faig és treure el suple­ment de L'Espor­tiu i llençar-lo a la pape­rera.” Així de clar i con­tun­dent. No és pas sol, recordo que anys enrere en les reu­ni­ons del con­sell edi­to­rial del diari hi havia un emi­nent mem­bre que cada vegada que parlàvem del tema d'esports deia el mateix: “D'aquest tema no en sé res, el suple­ment d'esports el trec tan bon punt obro el diari i el poso a la pape­rera.” Són opci­ons. Altres ho faran amb el suple­ment de cul­tura o se sal­ta­ran pla­nes d'uns temes deter­mi­nats. Els que lle­gim el diari de dalt a baix em sem­bla que som pocs, per un cos­tat perquè ens interessa tot i per l'altre perquè tenim temps. En Lluís dóna les seves raons i les entenc per­fec­ta­ment. Hi ha molta màfia en el món de l'esport i, sobre­tot en les cate­go­ries més altes, és més negoci que esport. Con­cre­ta­ment en Lluís parla d'en Cruyff i s'encén perquè no ha esti­mat mai el català ni s'ha deci­dit mai a par­lar-lo. Té raó, però fent una mica de conya et diré que tam­poc ha par­lat mai en cas­tellà. Parla la seva llen­gua, difícil d'enten­dre. Però cal dir que L'Espor­tiu, almenys és el que penso, no té res a veure amb els dia­ris espor­tius con­ven­ci­o­nals, no només perquè és l'únic diari d'esports escrit total­ment en català, sinó també perquè té una cura espe­cial dels esports no pro­fes­si­o­nals i de casa nos­tra. Vull ser sin­cer: cada vegada que en alguna reunió del con­sell edi­to­rial es par­lava de la pos­si­ble des­a­pa­rició del diari d'esports –sem­pre per motius econòmics–, vaig defen­sar-lo amb les dents. M'agra­den tots els esports i neces­sito saber què fan els equips de més avall, els dels pobles. No m'amago de dir que quan tinc una estona m'agrada veure per la tele­visió els par­tits de casa nos­tra que es juguen par­ti­cu­lar­ment els caps de set­mana. Per sort, els grans equips no els puc veure perquè no tinc el Plus. Però en canvi fru­eixo veient el Lla­gos­tera, el Girona, el Saba­dell... Anti­ga­ment, per ful­mi­nar l'afecció als esports es deia allò de pa i circ, i era veri­tat. Fins i tot jo mateix havia pen­sat que els savis de veri­tat no tole­ra­ven els esports i se'ls mira­ven com un subgènere. Sem­pre tenia, però, la referència d'en Modest Prats, un emi­nent intel·lec­tual que anava boig per veure els par­tits del Barça. En fi, n'hi ha per a tots i per a tot­hom i, això sí, demano al diari que tin­gui molt en compte els esports de base, que fomenti l'esport com a cul­tura i ajudi a dig­ni­fi­car-lo.

I ja que par­lem d'esports, haig de fer referència a una carta que he rebut d'en Ton Deuté, de Juneda, en què fa unes con­si­de­ra­ci­ons sobre les juga­des d'escacs que es publi­quen cada dia al diari. Par­lem-ne amb els que hi ente­nen i ho fan. En Ton vol­dria que les solu­ci­ons dels escacs es publi­ques­sin el mateix dia que surt el pro­blema. Ho sen­tim, pot­ser es podria fer, però hi ha una norma, gene­ral­ment accep­tada, que totes les solu­ci­ons es publi­quen el dia següent. El comu­ni­cant diu que és estrany que se segueixi el sis­tema des­crip­tiu en comp­tes de l'alge­braic que s'ha aca­bat impo­sant arreu. L'autor hi està d'acord i ben aviat es tindrà en compte el seu sug­ge­ri­ment. I en ter­cer lloc en Ton es queixa que hi ha pocs estu­dis, cosa, diu, que agrada molt als amants d'aquest esport. També es tindrà en compte i se'n publi­ca­ran més. I un últim punt: segons en Ton, s'ha infor­mat poc en L'Espor­tiu del cam­pi­o­nat del món d'escacs. Cer­ta­ment és un esport mino­ri­tari, com dius, però par­lant-ne amb els res­pon­sa­bles estan d'acord que segu­ra­ment se n'hau­ria d'haver donat més infor­mació, com es dóna d'altres esports mino­ri­ta­ris. Ho tin­dran en compte. Gràcies per la teva carta, Ton Deuté, escrita com dius tu en sen­tit posi­tiu. Neces­si­tem gent que com tu ana­litzi el diari i ens ajudi a millo­rar-lo.

I una dar­rera carta que em va ata­ba­lar de veri­tat. Diu en Josep Salat: “Obro el diari avui, 25 de novem­bre, i veig el Sr. César Ali­erta amb un signe posi­tiu en un apar­tat del diari. Li prego que em defensi d'unes mons­tru­o­si­tats tan grans. No sé el que em cos­tarà de medi­ca­ments, d'hono­ra­ris del meu psicòleg i tot el mal tràngol i seqüeles que això em dei­xarà. Si us plau, ajudi'm, estic moo­olt i moo­olt depri­mit. Deixi per un moment de pen­sar en el Sr. Vidal i pensi en mi, estic des­es­pe­rat.” Carai, és la pri­mera vegada que em trobo amb un lec­tor tan atro­pe­llat. M'ho lle­geixo un parell de vega­des; cer­ta­ment el valo­rem pels intents de Telefónica de for­ma­lit­zar una aliança amb Bri­tish Tele­com per entrar en la dinàmica de for­mació de grans grups de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons. El posi­tiu, per tant, és només per un fet, no per la per­sona en la seva tota­li­tat. Estem en una secció sub­jec­tiva i, per tant, dis­cu­ti­ble. Agafa-t'ho bé, Josep, em sap greu que aques­tes qua­tre rat­lles et per­tor­bin. Salta-les, no passa res. Pri­mer és la salut.