Totes les pomes són podrides?

En l'edició del 8 de novembre, The Economist es feia la pregunta de si a la cistella d'Espanya totes les pomes eren podrides. I és que fa talment l'efecte que aquest país ha superat les plusmarques de la Tangentopoli i de la màfia italiana pel que fa a corrupció sistèmica i estructural un cop instal·lada la cleptocràcia com a model de govern. Atès que de moment només podem calibrar la part visible de l'iceberg, podríem estar a punt de veure com s'ensorra tota la bastida d'una putrefacció que pot destruir la ficció i la mascarada d'una transició política que ha perpetuat els cognoms i els nuclis de poder del sanguinari règim de la dictadura nazi feixista de Franco. Segurament es podria dir que el cessament de la ministra Mato ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència. Ella i el seu marit han estat uns dels màxims beneficiaris de la trama Gürtel. Mentrestant Rajoy demana perdó, però segueix defensant cadascun dels delinqüents, entre altres raons perquè els va triar i nomenar ell o potser perquè ell també figura en les llistes del tresorer Bárcenas, íntim col·laborador ascendit en temps d'Aznar. Hi ha qui diu que les coses anaven pitjor quan robava el cap de la Guàrdia Civil, però ara han enxampat l'excap de la Policía Nacional, Cotino, i el J.S. Elcano, vaixell escola de la marina de guerra que es dedicava al narcotràfic sense control. De fet, Transparency International indica que en 10 anys Espanya ha baixat del 10è lloc al 40 pel que fa a corrupció.

En realitat, només faltava l'aparició en escena d'aquest noiet, en Nicolás, que té el cor robat a J.M. Aznar (amb la promesa de fer de Nuevas Generaciones una reedició del Frente de Juventudes) i que també ha captivat l'home fort de la neofranquista Fundació FAES, és a dir, el secretari d'estat de Comerç, García Legaz. Aquest és un personatge sinistre que abans es dedicava a presentar demandes i querelles pagades amb els diners dels contribuents contra els qui gosaven criticar Aznar i, després, les retirava per no perdre el judici, però deixava la llufa de les costes com a perjudici per al demandat. Jo en vaig ser un i no oblidaré mai el milió de pessetes que em va costar aquella broma que també li van fer al biògraf oficial d'Aznar i Rajoy i home del PP, Graciano Palomo. No entraré ara a dir si Aznar i el seu gendre van ser socis en algun negoci o si van percebre comissions del Gaddafi definit com a “extravagant però amic nostre”, tot i que Agag és l'únic gendre que supera el nombre i volum de les operacions d'Urdangarin. Potser sí que remarcaré el seu mal gust a l'hora d'escollir partners.

Enmig de tot aquest desgavell, García Legaz ha fet un atac frontal contra les Cambres de Comerç d'àmbit territorial i ha impulsat la creació d'una Cámara de España on els directius són designats dactilarment pel govern central sense cap mena de farsa electoral que les faci una miqueta representatives. Aquest nou invent se sumarà a l'Institut de l'Empresa Familiar, la Comissió de la Competitivitat, la Marca España, la Fundació Elcano, el Círculo de Empresarios, el Puente Aéreo, etcètera. Tot aquest món s'ha anat desvirtuant a favor de l'Anged (grans superfícies) i contra el petit comerç. A la Cambra de Comerç de Barcelona, La Caixa no pagava la quota, però es va presentar a les “eleccions” i va sortir amb sis places del ple i un vicepresident (Basáñez). Per cert, al nou president de la Cambra que va arruïnar l'empresa familiar a l'edat rècord de 29 anys, li van donar cinc places de consells d'administració de participades de La Caixa. Al president de la CEOE, Rosell, també, després de ser designat, li van tocar cinc consells de La Caixa pròpiament dita. Sempre és més còmode comprar voluntats de persones que no pas participar en tasques de defensa de l'interès general. S'acosten ara eleccions a la CEOE, on no saben encara quant cobrava de president el sindicalista vertical franquista Cuevas. Sí que saben que L. Aguilar, secretari general, se'n va anar amb un milionari gran farcell d'euros. També sabem que l'anterior titular, Díaz Ferrán, és a la presó (sense que l'actual equip l'hagi criticat mai), que el president de Cepyme ha plegat per estafa i que els cursets de formació professional segueixen essent una gran font d'ingressos; Arturo Fernández (CEIM, Ifema i Cambra) diu que ja plegarà i que no tolera empentes. I, sobretot, que la junta actual va aprovar a bombo i platerets un codi ètic que a l'hora de la veritat no s'aplica. I la patronal, a fer cursets, que de les col·locacions no se n'ocupen, perquè no en saben, els 2.000 funcionaris contractats, sinó les empreses privades, a 3.000 euros per lloc de treball creat.