Tenim remei?

Espanya no té remei. Espanya és ací una sinècdoque intencionada. El tot per la part. Quan es diu “Espanya” vol dir la seva representació política. Encara que això també vulgui dir els electors espanyols, que són els qui la concreten. Aquest diari ahir l'encertava quan definia la situació entre el PP i el PSOE: “Enfadats fins a la tardor”. Però el problema no és que estiguin “enfadats”, sinó que, en el fons, són incapaços d'entendre's. I si s'entenen, quan s'entenen, és per ser més “espanyols”. És a dir, per imposar els seus “drets” als drets dels altres. Els dels catalans, no cal dir-ho. No tenen remei. I Catalunya? En té? Aviat ho veurem. Ara que s'ha acabat el serial espanyol s'obre de nou la magrana catalana. Si Junts pel Sí i la CUP volen prosperar, al marge de la qüestió de confiança del president Puigdemont i fins i tot també dels pressupostos, han de trobar una fórmula d'entesa que els permeti acabar com manen els déus la legislatura dels 18 mesos i encarrilar la “desconnexió”. No hauria de ser tan difícil, perquè no es tracta de la teoria de la relativitat, sinó de la de l'interès compartit i comú a la majoria dels catalans. La cosa hauria de rodar poc o molt així: aprovació de les tres lleis de desconnexió, entrada en vigor de la transitorietat jurídica cap a un estat propi, proclamació d'aquesta voluntat i convocatòria d'unes eleccions constituents o d'un referèndum vinculant. Tot això, a més, amb l'ajuda d'Espanya, perquè no tenen remei. I Catalunya? En té?