La negació de Catalunya

A dia d'avui l'Estat espanyol es dirigeix a les terceres eleccions generals consecutives després del fracàs de Mariano Rajoy en el debat d'investidura. Ens menjarem, doncs, els torrons amb paperetes? Encara és aviat per dir-ho, però és evident que el bloqueig de la política espanyola està directament relacionat amb el procés que viu Catalunya i la incapacitat per afrontar-lo. Perquè si bé és cert que el discurs d'investidura de Rajoy ha estat profundament anticatalà, les alternatives que es plantegen també es fonamenten a obviar la voluntat immensament majoritària dels catalans del dret a decidir. És evident que el PP instrumentalitza la qüestió per mirar de sotmetre, més que convèncer, el PSOE. Aprofita l'ocasió per desmantellar l'oposició en el seu espai ideològic situant Ciutadans com una crossa sense opcions de desbancar mai el PP en el front de la dreta nacionalista espanyola i intenta furtar al PSOE la condició d'alternativa forçant-lo a fer Rajoy president per activa o per passiva. Fa bé, doncs, Pedro Sánchez, de no firmar una rendició incondicional. Però cal analitzar les alternatives d'un Sánchez president. Un acord amb Units Podem que se sustenti sobre el suport dels partits independentistes catalans amb l'esperança que aquests aparquin l'exigència del referèndum? Frívol! O una absurda coalició del PSOE, Units Podem i C's? Fa estremir que personalitats suposadament de l'esquerra espanyola plantegin un acord amb la dreta més reaccionària que representa C's. Si tenen dubtes poden preguntar a la gent d'En Comú Podem perquè no veig Domènech governant amb Rivera. Que l'esquerra espanyola només concebi alternatives que impliquin menystenir i negar la majoritària voluntat dels catalans d'un referèndum és un indicador clar que a Catalunya toca fer via fora perquè a l'Estat espanyol tampoc l'esquerra vol afrontar el repte democràtic català i, sense això, es consolida per dècades una única Espanya, la de Rajoy.