Escudella barrejada

Abans de detallar el que em passa pel pensament en veure els polítics espanyols actuals, com remenen sense misericòrdia, talment una bugada de draps vells, el present i el futur del país, faré una analítica d'aquesta escudella barrejada que ens donen un dia sí i l'altre també. No sé el que els deu passar pel cap quan lluiten aferrissadament, uns i altres, per metes impossibles d'abastar, per futurs millors que els fets van allunyant i per –aquesta és comuna a gairebé tots– trobar un lloc en el cimal per formar part d'un govern hipotètic, poc o gens entrenat a prendre decisions difícils, precises, vàlides per iniciar la reconquesta econòmica verdadera, no pas aquesta numèrica que ens ensenyen mentre presumeixen de ser els únics a l'Europa comunitària que han fet revertir la crisi. Molesta pensar que puguin creure que ens han enganyat; i molt pitjor si creuen que el país accepta els plans que ara faran públics, governi qui vulgui dels nous aspirants. Molt pitjor si governa el PP, amb aquest líder de paper d'estrassa, que faria un bon paper en un circ. Hom resta ben tip de veure'l i, molt pitjor, d'escoltar-lo. Sols li han faltat sis vots per superar novament aquest petit exèrcit de nous polítics, que ens volten pel cap com borinots. Gairebé tots són joves inexperts en la dificilíssima tasca de governar un país. S'ha de dir, però, per fer-los justícia, que són cultes, llegits i atrevits per a una gesta semblant: un canvi polític a fons, si és produís, seria una gesta. Si se'n sortien, és clar!

El president Rajoy és un peó de brega, el qual té la seva aplicació en treballs manuals pesats, com a miner, llaurador i d'altres per l'estil. La seva façana sembla la d'un home vigorós. En una discussió aferrissada, mentre els adversaris no tinguin objectes de pedra, vidre o ceràmica a mà convertits en voladors, no hi haurà problema. Els antics tinters podien obrir el cap de qualsevol. Ara un bolígraf tirat amb molta precisió podria buidar un ull. No hi ha perill. És el món verbal de la paraula, il·lustrada amb el mig insult, el que habitualment es converteix en arma de lluita. No talla ni punxa, però fereix amb encert nous polítics, que no esperaven lluites semblants. Les rèpliques i contrarèpliques són l'entrenament per al final, quan els apunts ja no serveixen i amb el pit obert hom ha de demostrar que pot ser un bon orador, primer escaló d'un polític responsable.

Què ens passa pel cap als espectadors d'aquesta lluita desigual: no és ben bé el mateix atrinxerar-se restant a dintre que atacar amb el pit obert des de fora. Entre Franco, el Movimiento, la militarització, la postguerra de les privatitzacions, l'escasseig, la inseguretat i més, ens enduriren. Passa que aquells ja no hi són i, si encara resisteixen, tenen entre vuitanta i cent anys. Sols servim d'espectadors crítics i prou. La nostra experiència sols serveix per emplenar papers de lletres. Esperant, havem fet tard!