Mallorca, global i particular

Enguany, diu la saviesa popular, Mallorca ha rebut més turistes que mai. Quan el cel s'embruta, el centre de Palma bull d'activitat o, quan bufa fort el gregal o la tramuntana –i les platges del nord tenen la bandera vermella alçada– la romàntica Pollença es converteix en el refugi de molts visitants a la zona que no s'han pogut remullar a cala Barques o cala Carbó i prefereixen enfilar el dret camí del Calvari. A Mallorca, animats pel turisme, alguns negocis ja tan sols publiquen els menús o els anuncis en anglès (incomplint la normativa) i fins i tot alguns establiments (també dels històrics de la capital) han abandonat el català com a requeriment per a la contractació del personal de servei. “Perdón?”, “sorry?”, responen a la terrassa d'un skybar cool prop del Baluard. Amb més d'un 51% d'atur juvenil registrat (2015), semblaria il·lògic pensar que s'hagin de buscar cambrers de temporada fora de les Illes. Però, la realitat és una altra i els turistes alemanys i anglesos han acabat marcant unes dinàmiques comercials que ja funcionen amb els idiomes més globals.

La massificació del turisme genera indiferència per la idiosincràsia del lloc. Estandardització de les destinacions. Riuades de creueristes són transportats amb autobús des de Porto Pi fins al centre de Palma, per anar a comprar a les franquícies que també tenen al seu lloc d'origen; el turista de sol i platja s'amuntega a les cales més properes al seu hotel i aquests han acabat generant resorts autosuficients a primera línia de mar, on qui vol pot passar-se una setmana bevent xampany estirat en una gandula situada en un llit de gespa artificial a tres metres de la platja i remullant-se en una piscina on hi ha un monitor que ja li garanteix diversió (i si vol li parla en alemany).

La platja de Son Bauló, a Can Picafort, amuntega en pocs metres quadrats joves de pell cremada, jubilats de lectura compulsiva i famílies carregades d'eines per jugar a la sorra. No alcen la vista de la tovallola, si no és per situar el xiringuito on anar a fer el còctel o saber quina hora és. No s'adonen del petit sender que, per sobre les roques, marxa vora mar i comunica Can Picafort amb la necròpolis talaiòtica de Son Real (segle VII aC) –a la punta dels Fenicis i a l'illot des Porros–, un dels monuments més enigmàtics de l'illa de Mallorca, ara en procés d'excavacions. Darrere la punta dels Fenicis, qui vol pot gaudir d'una platja verge per banyar-se sense la contaminació acústica produïda per milers de veus d'accents diferents. I, si es topa amb algú vingut a través del camí de les cases de Son Real, segurament li pot parlar en català.

Sortosament, Mallorca encara conserva espais que no han patit la massificació turística. Mallorca és, en essència, “universalització d'allò particular i particularització d'allò universal” –citant el sociòleg Roland Robertson–. Turisme de sol i platja a Son Bauló, S'Arenal, Cala d'Or i Magaluf, però també cales que encara resten allunyades de la massa gràcies als senders poc coneguts que les connecten amb la carretera. Pollença en té alguns exemples prou interessants. Per una banda, el camí de cala Bóquer és un itinerari que creua la serra de Tramuntana fins a nivell de mar passant per les restes d'un dels enclavaments preromans més importants de l'illa; diuen els experts, d'on podien provenir els foners que van acompanyar els cartaginesos durant les guerres púniques. Per altra banda, des de les aigües turqueses de cala Murta comença el camí vell del far, arribant fins dalt de la mola del Fumat (335 metres) com un dels punts més alts. El camí, que discorre fent grans llaçades a la muntanya i avui en cert mal estat, proveïa el far de Formentor des d'arran de mar abans que s'hi construís la carretera que, avui, queda congestionada per l'ànima encuriosida de milers de visitants. Sobre quatre rodes pretenem descobrir, erròniament, l'essència de llocs que només tenen sentit si se'ls escruta a través de la “geografia de l'espardenya”.

L'arxipèlag de Cabrera –accessible des de la Colònia Sant Jordi per mar– entronitza el paratge que, irremeiablement, s'ha de mirar de forma holística. Els banyistes amuntegats a les primeres platges properes al moll de l'illa major, que dota de nom tot el conjunt, obliden refer el camí cap al far de n'Ensiola a l'altre extrem de l'illa. L'olor de romaní acompanya la curiositat del caminador que, malgrat la majestuositat d'una natura que es presenta virginal, no ha d'oblidar que allà s'hi va viure un dels episodis més tràgics de les guerres napoleòniques: la reclusió de 7.000 soldats francesos derrotats a Bailén (1808).