Concurs oposició

Hau­ria d'haver fet cas als pares i fer-me fun­ci­o­nari, i ara pot­ser seria direc­tor del Banc Mun­dial, que segons Rajoy és una cosa oberta i trans­pa­rent perquè qual­se­vol fun­ci­o­nari com­pe­tent i amb uns quants tri­en­nis ben por­tats hi pugui aspi­rar sense cap mena de pro­blema. Els pares sem­pre volen el millor per als fills, de la mateixa manera que Rajoy vol el millor per als seus minis­tres, encara que tin­guin diners a Panamà, dina­mi­tin els con­sen­sos sobre edu­cació o cons­pi­rin des dels des­pat­xos con­tra els rivals polítics. Coses de cana­lla, pecats de joven­tut que un bon patri­arca catòlic ha de saber per­do­nar.

Rajoy ha hagut de dei­xar per un moment de com­ba­tre el tota­li­tari i exclo­ent procés dels cata­lans que vol dina­mi­tar la sobi­ra­nia espa­nyola, per viat­jar a la molt democràtica i cons­ti­tu­ci­o­na­lista Xina per tal que els del G-20 li diguin qui­nes refor­mes econòmiques ha d'apli­car als ciu­ta­dans espa­nyols que té al seu càrrec, i expli­car-nos des d'allà, ja que hi era, com fun­ci­ona això de les opo­si­ci­ons al Banc Mun­dial. Ens ha que­dat clar, gràcies a això, que a l'Estat no hi ha por­tes giratòries sinó unes mira­cu­lo­ses màqui­nes de tele­trans­por­tació que fun­ci­o­nen amb con­curs opo­sició. Sem­bla cosa de màgia però la glo­ba­lit­zació i Rajoy són així: un dia estàs en un minis­teri d'eco­no­mia, l'endemà t'aixe­ques a la seu del FMI, i l'endemà pas­sat estàs en una caixa d'estal­vis arruïnada tirant de tar­geta de crèdit il·limi­tada i oculta a Hisenda, i tot sense trans­gre­dir les nor­mes i l'imperi de la llei, només fal­ta­ria.

El fun­ci­o­nari Soria, tot i això, ha renun­ciat a la plaça acon­se­guida en el con­curs, cosa que l'eleva a la cate­go­ria de fun­ci­o­nari màrtir, seguint les pas­ses de Teresa de Cal­cuta, que va ser cano­nit­zada diu­menge pel papa Fran­cesc amb una gran polèmica al seu vol­tant, acu­sada d'haver dedi­cat més diners i ener­gia a difon­dre el cato­li­cisme més fona­men­ta­lista i llui­tar con­tra el divorci i els pre­ser­va­tius men­tre evi­tava les medi­ci­nes pal·lia­ti­ves als malalts que tenia a càrrec. El papa també vet­lla pels seus fills i filles, i fa poc va dir que Déu és més gran que el pecat i que sem­pre podem ser per­do­nats. Un con­sol per als catòlics, sem­pre tan per­se­guits pel pecat. En canvi a mi, que a més de no ser fun­ci­o­nari tam­poc sóc catòlic, se'm fa tan esquiu com el Banc Mun­dial, i ni apun­tant-me a opo­si­ci­ons ni a Tin­der. Què hi farem.