Setmana del Llibre Català

La Setmana del Llibre en Català que fins diumenge s'ha instal·lat a la plaça de la Catedral de Barcelona és un Sant Jordi a l'altre extrem del calendari: a inicis de tardor. Primavera d'hivern, primavera d'estiu, i tot és primavera. Se'n diferencia, també, perquè, com el nom indica, tots els llibres són catalans o en català, i perquè, encara que el nom no ho indiqui, s'hi pot passejar sense urgències, veient el gènere i parlant amb els encarregats de les parades o amb els autors. Hi ha representades les editorials grans i les editorials petites, que cada cop en són més, i me'n vaig directament a les petites. De la parada d'edicions Sidillà que dirigeix l'amic Xavier Cortadellas des de la Bisbal d'Empordà, en surto firat: Els burgesos són sempre els altres, una antologia del Diari de Jules Renard, seleccionada i traduïda per Antoni Clapés. “Prefereixo ser maleducat que banal.” Malament. “No n'hi ha prou a ser feliç, cal també que els altres no ho siguin.” Això millora, i aclareix la primera asseveració. “L'home veritablement lliure és el que sap refusar una invitació per sopar sense haver de donar explicacions.” Jordi Soler és l'amo de l'editorial Voliana d'Argentona. Em diu que la Setmana va bé: “El dissabte i diumenge van ser fluixos, potser per la calor, però des de llavors s'ha animat molt, tot i la calor.” Passen en comitiva Joan Sala, d'edicions Comanegra; Isabel Martí, de La Campana, i Montse Ayats, organitzadors del certamen, i també em confirmen que hi ha negoci. Se'ls acusa a la cara l'esforç organitzador. “Això demana molta feina.” M'han de deixar perquè acompanyen una personalitat política. Les personalitats polítiques, ja tenen temps d'agafar un llibre? Se les veu sempre reunides o davant un micròfon. “Segur que vam néixer per viure?”, s'interroga Renard.

Em saluda i m'atura una senyora gran, molt amable i simpàtica que m'ha reconegut per la fotografia que il·lumina aquests articles. Acaba de comprar un llibre, també en una editorial petita, i me'l recomana. La senyora parla un català perfecte. La prenc per una mestra de les “d'abans”, una Carme Serrallonga, a qui vaig conèixer i escoltar amb molt plaer.

Assisteixo a l'entrega del premi a la trajectòria literària, que aquest any ha recaigut en la gran traductora Anna Casassas. Explica que a casa seva, a l'hora de dinar, la família es passava l'estona parlant de paraules. D'aquí ve la feina que ha triat i d'aquí, també, el geni de la llengua del seu germà, el poeta Enric Casasses, que veig entre el públic. El pare era Enric Casassas i Simó, el químic que va presidir l'Institut d'Estudis Catalans. La mare... la mare resulta ser la senyora feliç que m'he trobat abans. “Fer bugada en família fent servir com a detergent les cendres dels avantpassats.”