Turistes a Barcelona

Els turistes de Barcelona donen alegries a alguns i fan nosa a uns altres. A mi em fan pena. Fotografien el pont gòtic que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges sense saber que és de fantasia, s'encanten amb la façana de la catedral sense saber que és obra del senyor Manuel Girona i es queden amb l'exterior de les cases ignorant que en l'arquitectura catalana els exteriors són fets per amagar els interiors, on hi ha l'essència del país i la seva gent. L'altre dia un turista jove feia exercicis per desentumir el coll al mig del Portal de l'Àngel. Venia de la catedral.

En una taula del costat, dos nois orientals han demanat arròs negre i paella. Barregen les dues viandes als plats respectius com qui se serveix amanida. Amb el ganivet en vertical agafat amb el puny immobilitzen els musclos perquè no saltin, i els buiden amb la cullera. Amb cullera es mengen els arrossos. Les forquilles tornen a la cuina netes i intactes. Per beure, sangria. Encara bo: he vist arrossos acompanyats amb orxata. Què és típic en aquest país? L'arròs, la sangria, l'orxata... Avui, amb orxata. Hi hauria d'haver algú que els corregís, però callem que potser un dia els germans Roca descobriran que és un bon “maridatge”. La pena se'm projecta sobre meu. Quantes vegades, anant per aquest món, el veí de la taula del costat no ha censurat que mengi amb forquilla el que s'ha d'ingerir amb cullera? Si no menjo les llenties ni els cigrons amb cullera, què havia de fer fa uns mesos a Normandia amb la cullera que em van donar amb les tripes à la mode de Caen? No parlo ja dels palets orientals, que sempre que puc me'ls faig substituir pels coberts amics.

Un altre dia, en un altre restaurant, també de Barcelona. Hi he encomanat taula perquè sempre és ple, i el trobo mig buit. La mestressa em diu: “Hem passat mal estiu.” Mal estiu? Però si per arribar aquí he trepitjat mil sandàlies i he topat amb mil samarretes... La mestressa em recomana que vagi a fer un tomb per la plaça de la Gardunya, darrere la Boqueria. La Boqueria ha mig deixat de ser un mercat. Ara és com un self-service. Els turistes hi entren per la Rambla, s'aprovisionen de menjars preparats i sucs, i surten a la plaça de la Gardunya a fer la ingesta, mig estirats per terra. Fan nosa? Més intensa és la pena. “O vagi a qualsevol supermercat”, em segueix suggerint la mestressa: “Quan hi vaig jo, miro l'afluència de la secció d'envasats, i compto els que mai vindran a casa. Potser ara, al setembre...” Què passa al setembre? “Al setembre vénen els estrangers jubilats, que no tenen els ossos en condicions per estirar-se a la Gardunya, i els naturals del país, que s'atreveixen a sortir de casa.”

Quantes vegades no dec haver retratat un pont fals?