A punt, hora d'estar a punt

En aquest país nostre que l'unionisme ha dividit durant tant de temps (si hem de fer cas als que defensen que ara qui el desuneix és la majoria independentista), va arribar un moment que una gran part del poble va dir prou. Recordo amb emoció la Diada del 76, la de Sant Boi, que els de Girona vam commemorar a la Devesa, i la del 77, la del milió, en què jo era un dels deu mil de la plaça de Catalunya de Girona reclamant allò de Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia que era el que s'exigia llavors, pocs dies abans que el president Tarradellas tornés i que la Generalitat fos oficialment reinstaurada. Tot això abans que s'aprovés una Constitució que semblava la manera que diverses nacions poguessin conviure sota el paraigua d'un estat plurinacional i plurilingüístic. Després va arribar el 23-F i la Loapa, però el xiringuito es va anar mantenint d'una manera o d'altra fins a la majoria absoluta d'Aznar. Allà va canviar tot i la sentència del Tribunal Constitucional carregant-se no aquell Estatut que demanàvem al 77, sinó l'Estatut rebaixat i cepillado per Guerra, que malgrat tot els catalans havien acceptat el 2006, en va ser la confirmació. L'Espanya de matriu castellana, la que també va manar durant la dictadura, ha guanyat. Faran o no terceres eleccions, però canviaran la llei electoral sense cap vergonya per fer circumscripció única i perquè els partits autonómicos no tinguin cap pes al Congrés. Van per Convergència (i també per ERC, és clar), com havien volgut anar contra el PNB. La Constitució que tan sacralitzen s'inspirava en tot el contrari del que estan fent, fiscalia general de l'Estat i TC al capdavant. Han dit, i ho han explicat, que s'ha acabat el bròquil, d'una manera que fins i tot el rei Felip feia una certa cara d'estupor. No els estranyi, és la manera de dialogar d'un poble de conqueridors. La història ensenya com van acabar a les colònies aquestes bravates i, per tant, estiguem a punt, perquè poques Diades com la d'avui ens queden.