L'objectiu de la sobirania

Passejo pel centre de Barcelona, aquest centre sempre ple de turistes en samarreta i xancletes, i veig asseguda a terra una persona demanant caritat. Ho fa a la porta d'un establiment de roba de moda que crec que abans era una llibreria. El destí de les llibreries del centre de Barcelona és convertir-se en botigues de roba o pernil ibèric. Una mica més enllà, al final de les escales del metro, hi ha un grup d'adolescents desvagats. Un inhala cola en una bossa de plàstic. És l'últim que ho fa, com dedueixo en sentir com parlen els que l'han precedit en el consum d'una substància barata que té efectes destructius en el cervell, fetge i pulmons.

Al metro hi trobo refugiats, una vintena de venedors del top manta de la Rambla de Barcelona. Això passava amb Xavier Trias i també passa ara, amb Ada Colau. És el joc del gat i de la rata. Quan hi apareix la Guàrdia Urbana, els ambulants arrepleguen l'embalum i s'amaguen cames ajudeu-me al metro, fins que passa la tempesta. Un cop la Guàrdia Urbana ha marxat, un company els avisa i tornen a oferir la mercaderia a la superfície. Per fer temps, alguns ofereixen samarretes falsificades a les andanes. Jo no hi veig la diferència, amb les bones. Tot plegat fa que moure's pel metro, també ple de turistes en samarreta i xancletes, sigui una proesa.

Agafo un tren i una dona que deu tenir una trentena d'anys passa ploriquejant amb grans veus i demanant almoina. Hi exhibeix fotos llardoses i rebregades de dues criatures. Un altre viatger comenta que aquesta gent que pidola, ara ensenya fotos perquè si anessin amb les criatures les autoritats les hi podrien prendre.

Perquè escric tot això? Perquè el procés en què estem compromesos no ens ha de fer oblidar que hi ha molta gent que s'ho passa malament. I que la independència s'ha de fer, també, perquè millorin les seves condicions de vida. Bé, menys les dels turistes en samarreta i xancletes.