Els problemes de la gent

Un dels arguments que fan servir els que pretenen menystenir el moviment que diumenge va fer sortir un milió de persones als carrers de cinc localitats és que el país no està abordant “els problemes reals de la gent”. Aquest recurs argumentatiu, que resulta trampós i hipòcrita, no s'ha rebatut, sigui dit de passada, amb prou gràcia per aquells que a vegades s'autoproclamen com a prescriptors del relat independentista. Trampós perquè és evident que els que votarien sí a la independència no se'n van a dormir inquiets per si demà s'avançarà cap a la consecució d'un estat propi. Potser els preocupa més que tenen un fill a l'atur. O que demà no saben si arribaran a temps a la feina perquè són usuaris de Renfe. O, com és el meu cas, si quan tingui 67 anys cobraré la mateixa pensió que perceben ara els meus pares. L'aposta per la independència és l'aposta per una caixa d'eines que, teòricament, han de servir per solucionar tots aquests problemes. Quan es diu això llavors el menysteniment cap a l'independentisme és que es presenta la Catalunya estat com un paradís on tot serà de color rosa. Superada la brometa inicial, si després es desconstrueix la reivindicació problema a problema resulta que sí, que una Catalunya que pot prendre les seves decisions (començant per la gestió econòmica) “seria un dels 10 països més rics del món”, va dir Keneth Rogoff, qui va ser economista en cap de l'FMI. I hipòcrita perquè mentre algunes veus Catalunya endins bramen contra el monotema, callen quan veuen Ada Colau a la manifestació de la Diada. Hipòcrita perquè mentre es proclama la insensibilitat social de l'independentista s'està gastant recursos per anar al Vaticà a xivar-se. O una quantitat ingent de diners i esforços per frenar actes a l'estranger. O per intentar empresonar Forcadell, Mas, Homs, Ortega i Rigau. I un clàssic; compte amb aquell que et diu que no hi ha preocupació pels problemes reals de la gent: està a dos minuts de preguntar-te, en to sorneguer, si el Barça podrà jugar la Champions.