Ferides de 40 anys

Com que l'àvia del ministre d'Exteriors en funcions –el ministeri, no l'àvia– era catalana, José Manuel García-Margallo s'estima profundament un país que només coneix per estampeta. I com que l'estima –i ell és viril, fort i documentat, i Catalunya és fràgil, dona i frívola–, li diu el que li convé i el que no li convé. I li assenyala les calamitats. El novio de la muerte Margallo, doncs, ha detectat que el procés independentista ha obert ferides entre els catalans que tardaran vint o trenta anys a tancar-se. Bones ferides deuen ser. Però com que el ministre només coneix el país de la seva àvia per les rondalles familiars o per la visió que n'ofereixen la una, la dues, la quatre, la cinc, la sis, la set i la vuit, l'erra de ple. A Catalunya no hi ha ferides, però si el ministre en vol veure, només ha de repassar si en la família té alguna altra àvia valenciana. Ara fa exactament quaranta anys el seu partit –Alianza Popular– i la UCD van decidir obrir la societat valenciana en canal. La ferida va ser enorme. Els valencians es van dividir i enfrontar entre els bons espanyols i els traïdors renegats. Els primers proclamaven que el valencià no era català. El consideraven un residu rural prescindible, però el defensaven contra ell mateix. Els segons ni tan sols podien insinuar allò que les universitats de tot el món acceptaven com un fet demostrat. La ferida es va obrir, va sembrar la discòrdia i la violència. I encara supura. Des del 1977. Per feridors, vostès, senyor ministre.