Espanya irreformable

L'alcaldessa de Barcelona va considerar ahir “ofensiu per a molta gent” que algú digui que Espanya és “irreformable”. Potser la més ofesa del tot és ella mateixa. L'afirmació condueix a una paradoxa, perquè les tropes dels comuns i dels colauers són exactament la constatació que la Reforma –amb majúscula– a Espanya va ser un fracàs. Des del punt de vista de la nova esquerra, la transició va ser una calamitat política que ha portat el sistema al màxim estat d'imperfecció possible. Per això mateix la dreta és horrible i l'esquerra és substituïble. Són els seguidors de Pablo Iglesias i els d'Ada Colau els qui constaten, una vegada i una altra, que hi ha hagut una continuïtat entre el franquisme profund i la democràcia aparent, expressada amb les mateixes famílies –ara fills i néts– als mateixos llocs de poder. I si l'esforç més seriós que s'ha fet a Espanya des de no se sap quan –primera restauració borbònica inclosa– ha estat un fracàs, quina possibilitat sensata hi ha de reformar-la? Ofendrà o no ofendrà, però les opinions són poc o molt lliures i els fets, obstinats. El que sí que pot arribar a ofendre és la persistència militant amb què Ada Colau i alguns altres dirigents polítics del seu entorn proposen un referèndum “amb garanties i vinculant”, és a dir acceptat per l'Estat, perquè “hi ha aliances possibles a Espanya”. N'hi ha, sí, però són primes. Massa primes. I ho seran molt de temps. Exactament perquè Espanya és irreformable, el referèndum de l'alcaldessa és una quimera.