Mala fe

La situació política actual de l'Estat espanyol està feta d'un conglomerat d'actes de mala fe per part dels seus protagonistes al qual sembla que la població es va acostumant com si es tractés d'un fat inevitable. Enganyats per unes xifres macroeconòmiques que diuen que anem fent, sotmesos per una conjuntura europea igualment plena de decisions miops i de falta de valors clars, entrampats en un dèficit públic devastador que justifica qualsevol bestiesa, el ciutadà aguanta el seguit de despropòsits, corrupcions polítiques, interessos mesquins de partit, i comportaments d'una estultícia generalitzada, com si fos un fet davant del qual no hi ha res a fer. Això explica que l'actitud de bergant i envilida del Sr. Rajoy i de tots els seus altaveus cínics, espolsant-se la corrupció i el munt de decisions partidàries i sectàries que han pres tots aquests anys (el negoci de les elèctriques, l'atac a les energies renovables, la llei d'educació, la pujada d'impostos, l'assalt a la caixa de les pensions, etc.), no els passi gaire factura i encara tinguin possibilitats de tornar a governar, aprofitant, això sí, la patrimonialització del nacionalisme espanyol, element de vot positiu per a ells i element de bloqueig del PSOE. Cap idea de solucionar res ni d'oferir concòrdia. Obtusos i cecs a tot el que no els convé, segurs que les esquerres (?) van més perdudes que ells, menteixen amb una seguretat esbalaïdora, i gairebé ningú diu res. Els socialistes, teòrics defensors de la justícia i el progrés igualitari, s'han escindit en dues faccions: els també envilits per poder tingut, i els atemorits pel nacionalisme espanyol, incapaços de fer una proposta generosa de reforma constitucional i de polítiques de progrés, inclòs un referèndum democràtic per a Catalunya. De Ciutadans no cal dir-ne res: la seva estratègia és únicament possibilista per tal de tenir poder, i profundament reaccionària sota el vernís de la joventut i la modernitat. I Podemos, literalment, no sap on va, sobretot perquè desconeix l'Espanya profunda, d'on és incapaç d'arrencar els vots necessaris, i perquè en poc temps ha reproduït les lluites intestines clàssiques de l'esquerra.

Què es pot fer, davant de l'absoluta falta de noblesa i d'ètica present? A Catalunya, un sector de la població ha decidit que cal marxar, sense que això signifiqui que part de la classe política catalana no presenti semblant mala fe. Altres esperen un canvi a tot Espanya per solucionar-ho. I a la resta de l'Estat sembla que ningú és capaç d'alçar-se per sobre de la ignomínia present, i connectar amb un discurs elevat. A Europa es pregunten què passa. Doncs que no s'ho preguntin. La Transició va tapar el problemes, no els va solucionar: tenim un rei inútil, un govern estult i amb mala fe, una oposició dividida i incapaç, i un votant que s'assembla molt a tots ells. Fins que Déu vulgui. Si el ciutadà tingués consciència i dignitat, ja seriem tots al carrer. Però no. La por o la comoditat fa la resta.