Búnquers

Som gent de casa nostra. És fantàstic quan deixes de ser un cul d'angúnies i aprens a trobar-te bé entre les quatre parets que abans t'esclafaven. Un cop tanques les comportes del búnquer i t'adones que no et cal ni gent ni carrer per xalar, desenterres la solitud creativa, el pensament calmós i les rutines nodridores. Llavors pots pensar l'amor, la vida i la feina havent deixat la por i els conflictes a la porta. El desig se'ns fa petit: exigim desplegar finestres i provar de respirar-nos a dos-cents quilòmetres. Som cançons bategant en búnquers tancats. Quan ho vol la lluna, obrim les comportes a l'escollit, el messies de carn i ossos que ens embeina l'esperit com qui enfunda una guitarra. No n'hi pot haver dos. És ell: l'escollit que treu el nas per error rere les ones. Tan bon punt travessa el llindar sagrat, el búnquer muda en un espai de llum nova, rodona i blanca, capaç de fer bullir la sang i la conversa. No et cal avisar: pots entrar sempre que vulguis. Menjarem pernil del bo i riurem fins a hores petites. Del balcó estant, veurem platejar el riu, cantarem les quatre campanades i sentirem la xerrameca rere els porticons de l'altra riba. Esquitxarem notes i farem bombolles, tancarem els ulls i respirarem la llum. És tan bo! Però tant! I dormirem prop de les fades dels fanals fins que tot el búnquer farà olor de cafè i la siamesitud tornarà a encalçar-nos. Ella ens mirarà des dels peus del llit, ajaguda i serena, compartint l'horitzontalitat. La nit es farà música perquè tu ets ritme còsmic. Som els escollits: tenim carta blanca i som a casa nostra.