El PNB i Convergència

Aquesta setmana Arnaldo Otegi feia unes declaracions fent un símil entre la política catalana i la basca dient que “avui el PNB no és Convergència, és Unió”. És una evidència que amb el lideratge d'Urkullu la formació històrica basca ha posat el fre al seu caràcter més reivindicatiu i ha jugat la carta del possibilisme. Queda molt lluny aquell Ibarretxe audaç en el qual s'emmirallava bona part de l'independentisme català i s'ha bescanviat tota idea grandiosa per la imatge d'un empleat de banca comptant bitllets lligats amb goma de pollastre. Una mostra del duranilleidisme que impregna el PNB és el tracte que reben a les institucions de l'Estat. El nostre Duran havia desgastat el raspall que, segons Tarradellas, a Madrid tenien reservat per als catalans. Fixem-nos que, al mateix temps, en deuen tenir un altre per als bascos. No només diputats del PNB estan situats a les primeres files de l'hemicicle del Congrés, mentre els catalans han estat enviats a mirar-s'ho de lluny, sinó que tenen més espai a les oficines els cinc representants de Sabin Etxea que els nou diputats d'ERC, fet que només seria lògic si els bascos fossin, a força d'endrapar txuleton, molt més gruixuts que els catalans. Si ens mirem què passa al Senat, hi veurem com el PP ha deixat quatre senadors al PNB per tal que puguin formar grup. Veient tot això, no és estrany que Urkullu faci declaracions a La Vanguardia instant els catalans a moderar-se: el paper que fa és el del “regionalismo sano y bien entendido” que tants rèdits pot donar. I essent grans els rèdits, igual de gran pot ser la temptació. En aquesta legislatura espanyola que s'enceta hem vist l'Odisseu convergent atent als cants de sirena, fent jocs de mans a les votacions a la mesa del Congrés i plantejant la possibilitat d'investir Sánchez sacrificant el referèndum. Cal esperar que, com l'heroi mitològic, siguin capaços de sobreposar-se a la seducció i no treguin la raó a Otegi quan diu que el PNB i CDC ja no tenen res a veure.