Opinió

Tribuna

Sense baixar de l'autocar

“La moció haurà aconseguit refermar el lideratge de Puigdemont
en tots els fronts i
li permetrà explicar, si ho troba oportú, què hem de fer ara

Demà sonarà el tim­bre que crida a cape­lla els par­la­men­ta­ris, com passa sem­pre que hi ha sessió. La crida aquest cop serà la de les grans oca­si­ons: el pre­si­dent Puig­de­mont se sot­met a la moció de con­fiança. Pel que fa al resul­tat, no cal patir. Puig­de­mont té els vots al sac. Els va tenir des del pri­mer moment que va pujar a l'estrada, ara fa ja uns quants mesos, i va plan­te­jar aquest debat. Fins i tot s'ha permès fer espe­rar els cupai­res uns dies més del compte abans no hi ha ini­ciat les con­ver­ses. Com una vegada em va expli­car Fran­cisco García Pri­eto, pre­si­dent de la Fecac avui odiat però un dia tot­po­derós, fer espe­rar els altres “és un senyal de poder, una mos­tra que tu ets qui mana”. Llen­guatge no ver­bal.

Car­les Puig­de­mont és una per­sona intel·ligent. Molt. La moció de con­fiança és una eina per redreçar el confús rumb de les rela­ci­ons entre Junts pel Sí i la CUP, o el que és el mateix, les rela­ci­ons entre el govern i el seu prin­ci­pal i incòmode aliat. El que fa Puig­de­mont és apar­tar el carro i els bous i posar-se ell al davant, tot demos­trant a les seves peri­llo­ses amis­tats i també a ERC i el PDC –o com s'acabi dient– que en aquest camí cap a la inde­pendència cal una acti­tud deci­dida, gens con­di­ci­o­nada a estratègies polítiques que pen­sen en un demà que, si no ens espa­vi­lem, no arri­barà. Puig­de­mont s'ha car­re­gat el país a l'esquena i, vinga, anar-hi anant, que se'ns fa tard.

La moció haurà acon­se­guit refer­mar el lide­ratge de Puig­de­mont en tots els fronts i li dei­xarà el camí lliure per expli­car, si ho troba oportú, què hem de fer ara tots ple­gats. El rellotge corre i a Cata­lu­nya tot se li posa bé. Els polítics espa­nyols van de ridícul en ridícul; els socis comu­ni­ta­ris comen­cen a impa­ci­en­tar-se per tanta inde­cisió i indolència; l'eco­no­mia cata­lana creix per les expor­ta­ci­ons; i les inver­si­ons, lluny de bai­xar com pro­nos­ti­quen des de Cas­te­lla, no fan altra cosa que anar pujant, i ens van dei­xant dels pri­mers del rànquing euro­peu. Mai tin­drem una opor­tu­ni­tat millor. Pot­ser ni tan sols en tin­drem una segona. Aquest és el nos­tre moment de la veri­tat, l'ins­tant deci­siu, només nosal­tres podem espat­llar-ho.

Per no espat­llar-ho neces­si­tem dotar-nos d'uns pres­su­pos­tos que per­me­tin dis­po­sar de la fle­xi­bi­li­tat econòmica necessària per fer front a la part final del procés i al dia D+1, és a dir, a l'endemà. És de sen­tit comú que uns pres­su­pos­tos autonòmics, com són els actu­al­ment vigents, lli­guen el govern de peus i mans. La CUP ha d'enten­dre que fins i tot per fer la revo­lució calen diners, i quan la revo­lució es fa per vies pacífiques te'n calen per demos­trar a la població que la teva pri­o­ri­tat són les polítiques soci­als i no pas pagar els interes­sos del deute, entre mol­tes altres coses.

Hem d'acla­rir, doncs, l'horitzó econòmic per gene­rar polítiques de con­fiança entre aquells cata­lans que encara dub­ten entre si surt o no a compte mar­xar d'Espa­nya. Fets, no parau­les, que diria en Mon­ti­lla.

Amb pre­si­dent reforçat, amb un inde­pen­den­tisme unit –dins d'un desor­dre– i amb uns pres­su­pos­tos apro­vats, només cal prémer l'acce­le­ra­dor i posar-se d'acord sobre com fem la des­con­nexió per acon­se­guir pas­sar, en ter­mes tor­cu­a­ti­nos, de la llei a la llei sense tren­car gaire res. A hores d'ara es fa difícil creure que algú cre­gui real­ment pos­si­ble –més enllà del postu­reo que cada par­tit fa– que Espa­nya acordi un referèndum vin­cu­lant amb nosal­tres, es plan­tegi com es plan­tegi. Per tant, el que li convé fer a l'inde­pen­den­tisme és posar-se d'acord en quina és la millor fórmula per arri­bar a la lli­ber­tat. Seguir el full de ruta? Modi­fi­car-lo per incloure un referèndum uni­la­te­ral d'inde­pendència? Fem el que fem, Espa­nya no vali­darà res. Per tant, hem de fer allò que en ter­mes inter­na­ci­o­nals sigui més ben rebut, el que ens doni legi­ti­mi­tat i, sobre­tot, reco­nei­xe­ment en l'àmbit dels estats sobi­rans. No paga la pena enfan­gar-se en un debat estèril sobre si la teva solució és millor que la meva. El pri­mer que cal fer, i suposo que aquest serà el prin­ci­pal argu­ment de la inter­venció del pre­si­dent Puig­de­mont quan parli de futur imme­diat, és dotar-se de legi­ti­mi­tat jurídica. O sigui, d'unes lleis pròpies. Puig­de­mont ha lle­git Lakoff: els espa­nyols estan en el seu marc, nosal­tres en creem un de nou i, si volen alguna cosa, que siguin ells els que dis­cu­tei­xin a par­tir de les bases dels nos­tres rao­na­ments jurídics.

La moció de con­fiança serà molt útil, també, per veure quina postura pre­nen les for­ces de la inde­cisió, es diguin Cata­lu­nya Sí que es Pot o En Comú Podem. Ara que ja sabem que d'una manera o altra deci­di­rem, el que ens cal és saber què deci­di­rem. Que s'afa­nyin. Que es facin grans. El país els neces­sita, però no serien els pri­mers en errar el camí. Mireu el PSC.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia