Sánchez contra el món

Pedro Sánchez havia afinat la jugada. Sabia que les eleccions a Galícia i al País Basc serien un funeral controlat per al PSOE i sabia també que tenia només uns dies, després de la investidura fallida de Mariano Rajoy, per destarotar els seus. Els seus, que, majoritàriament, voldrien engabiar-li el cap. El PSOE és un partit àcid. Corrosiu. Només cal fer una ullada al turbulent final de tots els secretaris generals després de l'era de Felipe González. Un règim també avalotat perquè González va anar a bacs i mossos amb el que sempre havia estat la seva ombra, Alfonso Guerra. Després del felipisme, Joaquín Almunia, José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba van acabar a trompades i sortint per la porta dels bombers. No els han fet ni esquela recordatòria. Això li passarà ara a Sánchez. Però l'actual secretari general té més cartes que els seus antecessors. D'entrada, al principi semblava fava, poca cosa. Encara ara ho sembla, però, pels fets, és molt més espavilat per darrere que per davant. Sánchez no se'n vol anar, encara que gairebé tots els barons i ducs territorials el volen sacrificar, i sempre ha tingut un as d'or a la màniga: l'opinió dels militants. Entre socialistes afavorir amb l'abstenció sacrificada un nou govern de Mariano Rajoy és pecat mortal. Sánchez és vist entre allò que en diuen la base com “un valent”. Ningú n'esperava tanta resistència. I aguanta com el conill de la pila. La militància li enrama els carrers. Vendrà cara la pell, el conillet...