L'última barricada unionista

Ha estat recurrent, aquests anys passats (Gregorio Morán, Jiménez Villarejo, Francesc de Carreras, etc.), retornar, un cop i un altre, als temps de la dècada gloriosa de Jordi Solé Tura. Han caigut l'URSS i el mur de Berlín, però el vell paradigma de la malvada burgesia catalana –associada al catalanisme–, roman. Darrerament, el tema ha revifat, en una estratègia calculadíssima per descavalcar l'eix independència sí/no del centre del debat polític del país. No endebades, un porta al trencament de l'statu quo i a la República Catalana, mentre que l'altre ens continua mantenint tranquil·lament a Espanya.

Deuen haver llegit mai, els Morans, els llibres de Josep Termes, Josep Fontana, Pere Anguera o Josep Benet (sobretot el seu Marxisme català i qüestió nacional catalana, signat amb el pseudònim de Roger Arnau i publicat a París per aquelles coses que a Catalunya un llibre com aquell aleshores no es podia publicar)? Tots els historiadors de més prestigi del país han posat de manifest el caràcter essencialment popular del catalanisme. Una estranya combinació de professionals liberals, menestrals, botiguers, pagesos i classes populars, obreres. Breu, la classe mitjana i treballadora, avui emigrada majoritàriament a l'independentisme. No havia calgut mai adjectivar el catalanisme com a popular, perquè senzillament no n'hi havia cap altre.

Fa uns mesos, el professor Carles Boix es preguntava: “Si la creació d'una cultura nacional era i és un instrument per reforçar i legitimar la posició de la burgesia catalana, ¿per què aquesta classe i els seus agents van triar el catalanisme i no el liberalisme com a bandera política?”. Fuster va deixar-ho llest per a sentència: “Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols no han sentit parlar de l'espanyolisme com d'una ideologia de classe.”

És interessant constatar com una part notable d'aquella intel·lectualitat d'esquerres que venia de la lluita antifranquista assumeix en l'actualitat sense embuts la defensa dels postulats més retrògrads, conservadors i pro establishment que es poden sentir al país. Avui, els senyors Morans veuen Catalunya i no l'entenen. Veuen un poble que es dóna la mà i s'esgarrifen; veuen espais de memòria recuperats i posen el crit al cel; veuen que el discurs hegemònic gira al voltant de la llibertat i la democràcia i es refugien en el sarcasme o l'insult. El seu relat és trist i agre. En un moment de renaixença del país ells hi veuen decadència. Els Morans van oblidar-se que no només s'ha de ser d'algun lloc, sinó que cal estimar-se'l. Aspiraven al cosmopolitisme, però si s'enfrontessin al mirall hi veurien, espantats, el reflex d'un espant, l'hòrrid provincialisme.

Poc abans de morir, Josep Termes afirmava: “Amb motiu dels debats sobre el sobiranisme tornem a sentir com s'evoquen a Madrid les malvestats d'aquella fera mitològica anomenada “burgesia nacionalista catalana”. (…) I pensar que fa vuitanta-un any que visc a Catalunya i no he aconseguit veure mai ni un sol exemplar d'aquest animal mitològic!”. I encara: “El catalanisme resulta que té una enorme àrea que no té res de burgesa. Que té de pagesa, de menestral. En definitiva, és el descobriment de la sopa d'all. El catalanisme pagès, menestral, botiguer, de l'obrer de fàbrica, etcètera”.

És evident que sempre, a una presumpta esquerra, li han provocat –i li provoquen– urticària els fets directament relacionats amb la sobirania catalana. Capaços d'empatitzar amb totes les lluites nacionals de l'univers excepte amb la pròpia. He renunciat a entendre-ho. Però ara, a més a més, ara que en aquest país hi ha més del 65% dels ciutadans que creuen en una República, tornar a l'espantall del “catalanisme de classe –burgesa–” és la manera de fer el by pass al repte revolucionari que planteja el dret d'autodeterminació per convertir-se en l'última barricada de l'unionisme.

Fa quasi un segle, un socialista català, Rafael Campalans, ja s'hi enfrontava: “Quan Catalunya sigui políticament lliure, lliures tindrem les dues mans per lluitar per l'emancipació social del nostre poble”. Pur sentit comú. És inconcebible pensar en una idea abstracta de plena sobirania, sinó que aquesta consisteix a disposar d'eines i mitjans per assegurar un futur social, econòmic, cultural i nacional a una col·lectivitat. I sí, nacional, també. És el que passa quan et converteixes en un estat, de sobte ets com qualsevol altre i tens a les teves mans les seves mateixes competències per fer les polítiques que vulguis. I no pas les que puguis.