Tres camins

Anant cap A FIGUERES. A l'altura de Sant Celoni, pugen al tren dos homes russos d'aquells grans i grossos que d'uns anys ençà abunden al nostre país. S'asseuen al meu davant esbufegant per culpa d'un excés de gana.

Intento capficar-me en la meva lectura, però els russos xerren com calàndries en un to de veu que esquerda les finestres d'emergència. Quan fa quinze vegades que llegeixo el mateix paràgraf em poso a escoltar la conversa, que gira curiosament al voltant de la Perestroika i d'en Gorbatxov. Els dos personatges no acaben de veure amb gaire bons ulls aquella presumpta obertura que a Occident tant va entusiasmar. Van d'una cosa a l'altra fins que acaben dient que fóra bo recuperar Alaska, perquè tenir un país en tres continents és fonamental. Es lamenten que no l'haurien d'haver venut mai als americans. Malauradament, no vaig entendre quina era la millor manera de fer aquesta recuperació.

M'amago rere el llibre. La seva conversa geoestratègica deriva cap a arguments paorosament totalitaris. Hi ha estrangers que es pensen que no els entens i garlen pels descosits. Fan un repàs exhaustiu (i certament alarmant) d'Alemanya, Àustria, Suïssa, i consideren Espanya com una mena de terreny per comprar. De tot el mapamundi, ves per on, l'únic país que no s'esmenta és Síria.

A mesura que ens acostem a Figueres, ambdós entren en un silenci més espaordidor que les seves veus. Baixem a Figueres. Un cop tothom és fora del vagó, els dos russos s'aixequen d'una revolada i també baixen. Caminen a poc a poc rere la resta de viatgers que ja som a l'edifici de l'estació. Ells romanen a l'andana, mirant qui sap on. La mosca rere l'orella fa el seu zum-zum...

ANANT cap a la follia. El rei Felip V (Déu lo tingui per tota l'eternitat al més pregon dels inferns) un dia al matí, el 4 d'octubre del 1717, dimarts farà 299 anys, va sortir a fer un tomb amb el cavall, quan de cop i volta el sol, l'astre rei, el va atacar amb un dels seus raigs i va caure rebatut a terra. A partir d'aquest moment, el monarca que va anorrear el nostre país va començar a perdre l'oremus.

Després d'aquest episodi, cada dia en feia una a la cort madrilenya. Va decidir deixar de tallar-se ungles i cabells, convençut que, si ho feia, li passaria alguna cosa terrible. Posteriorment, es passava el dia mossegant-se les extremitats constantment per comprovar que encara les tenia enganxades al cos. Un dia afirmava que era una granota. Un altre deia als seus guàrdies que era mort i que potser fóra bo que l'enterressin.

Per evitar que fos ullprès, va acabar vestint parracs i anant brut com una guilla. Finalment, a partir del 1728, va començar a viure de nit i a dormir de dia. Esmorzava a posta de sol i sopava poc abans de l'alba.

Avui dia hom creu que Felip V patia un trastorn bipolar amb constants canvis d'humor, passant de l'eufòria a la depressió en cosa de segons. Però, el primer que ens ve al cap a les persones que ja hem vist tota mena de “coincidències estranyes”, per anomenar-ho d'alguna manera, ens preguntem si totes les malediccions que se li van fer des de Catalunya van acabar fent el seu efecte. ¿Per què no pensar que les ànimes innocents que van morir per les seves ordres li van fer girar el seny fins a la fi dels seus dies? De fet, un dels seus malsons més recurrents era un duel amb espasa contra un fantasma que sempre se li esmunyia.

¿O és que potser no hem de creure que
Cecília Regàs, vídua del general Moragues, cada cop que anava a les autoritats a reclamar el retorn del cap del seu marit penjat en una gàbia per a escarni públic, no deixava de maleir una i cent vegades el rei que tant de mal ens va causar a tots plegats? ¿No és curiós que es mossegués les extremitats per comprovar que encara les tenia, tenint present que al mateix general Moragues el va fer esquarterar?

ANANT CAP A CASA. Camino sota el paraigua el dia de Santa Tecla, tot fent honor a l'antic renom pel qual era coneguda: la Tronera. Els llamps travessen el cel i la pluja arriba després de molts mesos de sequera. Per fi quedaran com una patena els carrers que els ajuntaments ja no netegen per raons mai del tot prou clares.

La pluja sempre és benvinguda, sobretot els dies de festa, perquè una gran quantitat d'imbècils que sempre ronden pels carrers es queden a casa i no has d'aguantar la seva mala educació permanent, ni els seus crits a les tantes de la matinada, borratxos i drogats, ni les restes de tota mena que l'endemà ho deixen tot fet un femer. Si el carrer ha de ser de tots, abans cal tornar a ensenyar urbanitat, dels 70 anys en avall.