Autocorrosió

Sempre s'ha dit –amb raons– que l'independentisme era autocorrosiu. Només cal fer una ullada a les baralles encadenades que van escindir mil vegades un moviment que durant el franquisme –i sobretot en l'agonia del règim– es va trencar en bocins consecutius. Més perill hi havia dins que fora. Hi va haver un moment que no hi havia prou noms per entendre, per exemple, el PSAN i derivats. A escola, d'això, en deien la mitosi cel·lular. El nucli, ja madur, es divideix en dos. En política les dues faccions tenen com a gran objectiu enfrontar-se entre elles mateixes. L'independentisme adult sembla que ha superat aquesta etapa i ara ja no es trenca ni s'enfronta per definició. Al·leluia i que duri. Però en altres organitzacions polítiques el vici es manté. Només cal recordar, per exemple, com va acabar la UCD. I ara hi ha el melodrama del PSOE, que recupera amb eficàcia la tendència. Sol passar que, com més a l'esquerra es decanta una presumpta organització, més agressiva és la tendència. Per això ara el PSOE és una batalla campal i el resultat serà una mitosi potser suïcida. Només el PSOE? Atenció, a Podemos, tan jovenet ell, han aparegut els primers símptomes duríssims de divisió. La cèl·lula Iglesias i la cèl·lula Errejón oferiran tardes glorioses a l'afició. El dia que Mariano Rajoy o Albert Rivera perdin la gràcia, el PP i Ciutadans ingressaran a la festa de les sectes. Això no és ni “vella” ni “nova” política. Això és condició humana. Com han de ser “nous” els humans?