Limitacions

Un dels millors favors que es pot fer un mateix és reconèixer les pròpies limitacions. Però quedaria incomplet si no hi hagués una segona part: actuar en conseqüència. I encara una tercera: no envejar i deixar pas a qui és menys limitat. No es tracta de llançar un missatge de conformisme, ni de menfotisme, perquè seria anar contra la realitat. Sempre hi ha marges de millora que, combinats amb altes dosis de constància i força de voluntat, ens ofereixen cada dia exemples de superació i de consecució d'objectius gairebé impensables. No s'ha d'interpretar en aquest sentit, sinó més aviat com una adequació de l'ego a la realitat. Per exemple, en quants casos s'accepten o s'assumeixen responsabilitats per a les quals, en aquell moment, no s'està prou preparat o capacitat? O quantes vegades es prefereix tenir subordinats amb un perfil baix o directament sense perfil per sentir-se més segur en la posició dominant? Quants cops s'accepta una feina per a la qual se sap que hi ha una persona més ben preparada i no hi ha la capacitat d'admetre-ho, fer un pas enrere per obtenir la formació adequada i tornar-hi més endavant? Ja sé que les respostes majoritàriament, i més en temps de crisi, són de l'estil de «Has de mirar per tu, perquè, si no, no ho farà ningú», o associar les renúncies a la covardia o la falta de caràcter. Em sembla, però, que es tracta de tot el contrari. És un acte de responsabilitat. Si no s'està preparat per assumir una tasca professional, un rol social, no s'ha de fer. Això vol dir rendir-se? No. Em preparo i després lluito per aquest lloc. Però posem per cas que l'exercito quan no estic capacitat i no ho faig bé. I que, com jo, molta gent fa el mateix. La suma d'aquestes decisions personals ens acaben afectant a tots: un conjunt de mals funcionaments individuals deriva en un mal funcionament de la maquinària col·lectiva i, fins i tot, pot acabar en col·lapse.