A cremallengües
El jiddisch a les envistes de Xina
Joan-Lluís Lluís / [email protected]
s sabut que, abans mateix de la creació de l'estat d'Israel, existia una pugna per decidir quina seria la llengua oficial del país entre els partidaris de l'hebreu i els del jiddisch. Va guanyar la primera i el jiddisch (a vegades ortografiat ídix) sembla avui una llengua condemnada a desaparèixer. Aquest dialecte de l'alemany empeltat d'hebreu però també d'arameu va arribar a ser parlat per onze milions de persones als anys trenta dels segle XX però el genocidi comès pels nazis fer minvar de cop el seu pes demogràfic. I és així com Isaac Basevish Singer, en rebre el premi Nobel de literatura el 1978 per una obra escrita íntegrament en jiddisch, va poder afirmar escriure en una llengua de fantasmes.
És molt menys sabut que existeix avui un únic territori en què el jiddisch és oficial. Un territori allunyat de qualsevol centre migratori tradicional jueu i que va ser creat, precisament, per intentar fer fora els jueus de les grans ciutats russes. Aquest territori s'anomena Província Autònoma dels Hebreus, tot i que és una mica més conegut pel nom de la seva capital, Birobidjan. Es troba a Rússia, més precisament a uns set-cents quilòmetres de l'oceà Pacífic, a la frontera amb Xina. Aquesta província va néixer de la voluntat del poder soviètic de resoldre una contradicció: els jueus, reconeguts oficialment com a nacionalitat, no disposaven de cap territori propi tot i que la Constitució del 1924 garantia aquest dret a cada nacionalitat del país. La idea de reagrupar els jueus a Birobidjan va començar a concretar-se als anys vint i va quallar quan Stalin, el 1934, va crear la província autònoma. El poder central, tot i les proclames oficials, continuava corcat per l'antisemitisme i per això va semblar una bona idea enviar els jueus –i sobretot els més educats i políticament actius– a vuit mil quilòmetres al sud-est de Moscou.
El territori existeix però els anys i la història han anat buidant-lo de contingut i de raó de ser. La creació de l'estat d'Israel va ser un reclam molt més potent que aquell territori aïllat i bastant inhòspit. Avui, només l'u per cent de la població de la Província Autònoma dels Hebreus és d'origen jueu –és a dir, no gaire més de dues mil persones–. Tot i això, el jiddisch continua sent-hi llengua cooficial, amb el rus. I hi és ensenyat en algunes escoles i a la Universitat Nacional Jueva de Biribodjan on sembla, però, que la llengua hebrea hi sigui més estudiada. Més enllà dels centres d'aprenentatge, d'algunes inscripcions als carrers i de la sinagoga (la primera sinagoga de Rússia pagada parcialment amb diners de l'Estat) el jiddisch és doncs gairebé absent d'aquest territori. Fet i fet deu ser més fàcil sentir-lo, per exemple, al poble de Kiryas Joel, a l'estat de Nova York, compost per una població majoritària jueva de tradició ortodoxa i on el jiddisch hi és llengua d'ús generalitzat, fins i tot en la retolació pública.
É