A cremallengües
Rèquiem per les llengües cèltiques
Joan-Lluís Lluís / [email protected]
otes les famílies de llengües tenen membres moribunds o ja desapareguts. La família romànica, per exemple, va perdre ja fa molts segles el mossàrab i a l'inici del segle XX el dàlmata i compta entre els seus membres més debilitats per polítiques lingüicides l'occità, l'aragonès o el romanx. És menys freqüent, però, que una família sencera de llengües estigui en perill de residualització o d'extinció. És el cas de les llengües cèltiques. Aquesta família compta sis llengües, endreçades aquí per nombre decreixent de parlants: gal·lès, bretó, gaèlic irlandès, gaèlic escocès, manx i còrnic. Tot i que en bona part d'aquests territoris existeixen estadístiques oficials sobre l'ús d'aquestes llengües, el nombre de parlants varia segons les fonts. En total, però, una estimació bastant optimista seria de dir que un milió de persones parlen, en conjunt, aquestes sis llengües.
Un milió, en el món de les llengües, no és poca cosa, però un milió dividit per sis ja no és tant. I menys si parlem en percentatges: a penes un cinc per cent de la població dels sis territoris parla una de les llengües cèltiques. Amb diferències notables segons les llengües. El gal·lès és la llengua amb més bona salut, amb un vint per cent de parlants. Un viatge al País de Gal·les no deixa de ser una sorpresa, tractant-se d'un territori situat al cor de l'imperi britànic, allà on l'anglès semblaria haver-se imposat amb més facilitat. Des del 1993 el gal·lès és cooficial, fet que li dóna una bona visibilitat en la seva forma escrita. Els diputats del Parlament gal·lès que ho desitgen parlen en aquesta llengua, el seu ensenyament és obligatori (i a certes regions, immersiu) i existeix un canal de televisió pública exclusivament en gal·lès (va ser en aquest canal que es va estrenar com a actor Iwan Rheon, el cruel i detestat Ramsay Bolton de la sèrie Joc de Trons). A l'altra punta de la cadena, el còrnic és parlat tan sols per alguns centenars de persones (menys de l'u per cent). Aquesta llengua, de fet, va desaparèixer a finals del segle XVIII però, a mitjans de segle XX, un grup de lingüistes militants va fer que renasqués. Tot i aquesta estranya circumstància, que li dóna un toc lleument artificiós, el còrnic es beneficia de programes oficials d'ajuda, gràcies al fet que el Regne Unit va ratificar la Carta Europea de la Llengües Regionals i Minoritàries. És el cas també del manx, parlat per no gaire més d'un miler de persones (u i mig per cent) a l'illa homònima.
Pel que fa a les altres llengües, el seu futur és també molt negre, encara que siguin protegides. El gaèlic irlandès (un i mig per cent) té l'amarg privilegi de ser l'exemple més conegut al món de llengua de la qual la cooficialitat no ha servit per donar-li més parlants. És la trista prova que, per salvar una llengua, la independència és necessària però no suficient. És clar, quan Irlanda va independentitzar-se, el 1921, el gaèlic ja era residual i, doncs, capgirar la situació era molt difícil. Passarà probablement la mateixa cosa amb el gaèlic escocès (u per cent), avui ja cooficial, en cas que Escòcia faci finalment el pas cap a la independència. Pel que fa al bretó (sis per cent), malviu gràcies a l'assumpció de les col·lectivitats territorials, sota la mirada menyspreadora de l'Estat francès.
El Regne Unit i França s'han mostrat sense pietat envers les llengües dels seus territoris que no fossin, respectivament, l'anglès i el francès. És l'explicació banal a la situació actual del conjunt d'aquesta família de llengües, que ha tingut la dissort de no beneficiar-se de la protecció de cap estat independent quan encara eren parlades per tota la població. Els deu quedar, però, com sempre, l'esperança que un remolí de la història pugui canviar el futur previsible d'almenys alguna d'aquestes llengües. El cantant bretó Denez Prigent ho diu així: “Gortozet 'm eus, gortozet pell, e skeud teñval an tourioù gell, e skeud teñval an tourioù glav. C'hwi am gwelo gortoz atav.” I això és: “He esperat, he esperat molt de temps, a l'ombra fosca de les torres brunes, a l'ombra fosca de les torres de pluja. Veureu com hi espero sempre.”
T