Un diccionari gens innocent

s prou sabut que el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola no inclou la paraula catalanofòbia. Aquesta absència no deixa de sorprendre, ja que des de les terres catalanes es percep cada dia l'existència d'aquest concepte. I la premsa de llengua espanyola de Catalunya també, alguna vegada, l'utilitza. No hi ha dubte que la paraula catalanofòbia, tant en català com en espanyol, deu haver estat creada en terres catalanes i així, doncs, la seva absència del diccionari majúscul de la llengua espanyola podria deixar pensar que Catalunya no és considerada com un territori apte a enriquir el lèxic espanyol. O significa que l'autoritat lexicogràfica espanyola, que banya, com és natural, en les aigües de les ideologies imperants a Espanya, considera que la catalanofòbia no existeix. I allò que no existeix no necessita ser descrit.

Ara, com que la crua realitat desmenteix aquesta inexistència, podríem plantejar la hipòtesi que l'absència d'aquesta paraula correspon a allò que els psicòlegs anomenen denegació de la realitat. Allò que no veig, o si més no allò que dic que no veig, no existeix. Si bé aquesta denegació és un mecanisme psicològic, el seu origen pot ser divers, per exemple ideològic. En una certa època molts comunistes occidentals perfectament sincers es negaven literalment a reconèixer l'evidència del sistema repressiu soviètic. Era impossible que hi hagués camps de presoners polítics i, per tant, no n'hi havia. De la mateixa manera, Espanya és un país que respecta al peu de la lletra i amb esperit altament fraternal tot el que diu la Constitució i, per tant, no pot existir-hi cap tipus de catalanofòbia. Deu ser una paraula inventada pels separatistes per valdre's com a víctimes i, per tant, aquesta paraula no recobreix una realitat sinó una mentida, una enganyifa.

El mateix diccionari, però, encara no ha acabat de sorprendre'ns. Miro la paraula catalán. I diu: “Natural de Catalunya, comunitat autònoma d'Espanya”. I què més? Res, pel que fa als naturals. O sigui que la Reial Acadèmia Espanyola s'ha atorgat el dret de dir qui és català i, doncs, qui no ho és. I vet aquí que descobreixo que jo, nascut a Perpinyà, no sóc català. Segons els autors del diccionari només és català qui ha nascut al Principat de Catalunya. Una acadèmia posa la seva autoritat científica al servei d'una ideologia, que diu que fora de Catalunya no existeixen catalans. I, llavors, jo, què sóc? I tants altres, què són?

D'acord, la Catalunya Nord no existeix oficialment, però Catalunya, sota el franquisme, tampoc no tenia cap existència jurídica. I no crec que cap diccionari espanyol, per franquista que fos, hagués definit la paraula catalán amb alguna cosa com ara: “Ningú” (segurament els hauria plagut poder fer-ho). Els catalans existien fins i tot quan oficialment Catalunya havia estat anul·lada per Franco i, per tant, els catalans existeixen al nord de la frontera fins i tot si viuen en un territori al qual no li correspon oficialment cap derivat del nom Catalunya. Tot i així, doncs, aquesta crònica és la primera escrita per algú que acaba de prendre consciència que, segons les normes acadèmiques espanyoles, no existeix com a català. Quina sensació més curiosa.

É