El règim

L'espectacle de l'assassinat polític de Pedro Sánchez passarà a ser estudiat com una mostra dels estrets vincles entre l'aparell del PSOE i la classe dominant espanyola. Però també d'un dels darrers episodis que il·lustren sobre el principi de la fi del règim postfranquista del 77 i de la tercera restauració borbònica. Tot règim, especialment si pretén mantenir una baixa qualitat democràtica, necessita un sistema de partits polítics que aparentin una alternança en el govern. Però que, de fet, comparteixin profunds interessos personals i de classe entre els seus dirigents i quadres territorials.

El PSOE, dominat per una colla que ha entrat a les elits econòmiques gràcies a l'ascensor social de la política, s'ha autoimposat dues limitacions tàctiques que esdevenen un cul-de-sac estratègic. Limitacions que, fins i tot, un jacobí sense fissures com Josep Borrell denunciava per incoherents democràticament. El PSOE no podia parlar amb Podemos perquè era una opció mal vista per l'statu quo. El PSOE no podia asseure's amb cap força independentista.

En ambdós casos obviava que bona part del votant nou a Podemos procedia del desengany d'antics votants del PSOE davant la domesticació del seu antic partit, cada cop més inútil pels treballadors precaris, pels joves sense futur i per les pimes. Un PSOE que en la seva pràctica es veu al costat només de l'aristocràcia obrera, especialment la burocràtica; i al costat dels oligopolis i lluny de l'autèntic lliure mercat. I obviava que els partits independentistes, dels que ara no gosa ni pronunciar el nom, van mantenir majories simples del PSOE. CiU abans de ser independentista. Però ERC, ja essent-ho, va fer president dos cops ZP a Madrid. I Maragall i Montilla a Catalunya, com una aposta, la darrera, perquè el PSOE encetés de veritat el camí federal. No va ser així; i la bandera de l'ultraespanyolisme va passar a mans de la dreta. L'electorat es va dir: millor l'original que la còpia.

Doncs bé, el que hauria de ser un puntal bàsic del règim, entra en procés d'extinció. La divisió en la direcció del PSOE no obeeix a raons ideològiques o de sentiments nacionals. Obeeix a dissimulats, o no tant, interessos de classe i territorials. Per què són Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa i Astúries qui encapçalen la submissió al PP? Perquè les elits d'aquests territoris són les que viuen del clientelisme polític practicat en zones on l'emigració o el creixent envelliment de la població deixen la gent més inactiva i dependent del subsidi o la peonada de torn. Elits caciquistes que es complementen amb les del PP a la gran Castella i Galícia. L'acord PP-PSOE és el pacte dels cacics. Els socialistes perifèrics de l'eix de l'Ebre i Mediterrani estan absolutament incòmodes amb la deriva seguidista del PP. Només la necessitat de moure's amb prudència des de les taifes de Saragossa i València, entre l'atracció dels francs a Catalunya i el domini del califat sevillà, explica les vacil·lacions dels líders socialistes valencians i aragonesos a mantenir bones relacions amb l'aparell més caspós del PSOE. Relacions que mai els seran agraïdes en termes de finançament i benestar per als seus electors des dels governs de Madrid; ni quan manaven els seus.

El règim tendeix, doncs, al partit únic PPSOEC's que a curt termini pot fer la sensació de fortalesa. Però en la governança en solitari del règim d'aquest conglomerat, Rivera, desmentint tota l'autopropaganda de centrisme que ha fet, ha introduït més rigidesa tàctica, impedint a PPSOE ni tan sols vel·leïtats amb l'acomodatici PNB. Aquesta petrificació i monopoli polític portarà dues conseqüències indefectibles: omple d'arguments l'independentisme transversal català (avui dia ampliat amb el suport dels animalistes, que han vist com un TC, amb el tema dels braus, envaïa competències culturals que no ha envaït a les Canàries) que el faran guanyador més d'hora que tard. L'altre efecte és que la dissidència espanyola està emmordassada, també, darrere les restriccions i vulneracions de l'estat de dret pensades per a l'independentisme, però aplicades també a l'esquerra alternativa. I això només pot acabar amb una ruptura social, per més que alguns dirigents de Podemos s'entestin a limitar-se a substituir el PSOE de sempre.

La darrera reflexió és per a la gent de bona fe que encara creu que cal sacrificar el procés de ruptura democràtic català pel bé d'una impossible reforma del règim; renunciar a la república catalana per tal de poder fer un lífting a la monarquia espanyola: No hi haurà canvi de règim a Espanya sense l'emancipació catalana.