Espanyolíssima?

Ahir es publicava al diari El País una entrevista al conseller de Cultura en què, entre altres expressions qüestionables, sentenciava que “la cultura catalana sempre serà espanyolíssima”. Sorprèn una afirmació feta tan a la babalà de qui hauria de ser un bon coneixedor de la matèria, tenint en compte que és la màxima autoritat de la Generalitat de Catalunya en matèria cultural. Tenen res a veure amb l'espanyolitat els escriptors perpinyanesos Joan Lluís-Lluís o Joan-Daniel Bezsonoff? Els músics algueresos Franca Masu i Àngel Maresca se sentiran inclosos en el punt de vista del conseller? Els escultors rossellonesos Gustau Violet i Aristides Maillol han de ser presents als tractats d'història de l'art espanyol? El Manual Digest de les Valls Neutres d'Andorra, escrit per l'ordinenc Antoni Fiter i Rossell, forma part de la literatura espanyola? I ens podem fer el mateix tipus de preguntes anant enrere en el temps. És Lo crestià, de Francesc Eiximenis, escrit fins i tot abans del matrimoni dels Reis Catòlics, una obra espanyolíssima? I l'obra d'Ausiàs March, creada abans del 1459?

Em sembla que queda prou clar que la cultura catalana existeix per si mateixa, més enllà dels límits cronològics més remots de l'ortodòxia espanyolista i transcendint els termes geogràfics de l'Estat espanyol. Fins i tot l'acadèmic Juan Pablo Fusi, catedràtic d'història contemporània a la Universitat Complutense de Madrid, quan analitza la història cultural de l'Espanya del segle XX, parla de la cultura catalana com una realitat “independitzada”.

És per tot això que adjectivar-la com a espanyolíssima no és res més que un despropòsit sense cap mena de rigor acadèmic que va més enllà de les preferències polítiques i els interessos que pugui tenir cadascú. Un estirabot semblant al d'aquells que diferenciaven català i valencià només per arreplegar vots o al dels republicans americans més tronats que no volen que Darwin sigui a les escoles.