País Valencià

El colp d'Estat del 23 de febrer de 1981 i totes les circumstàncies que el van precedir i que se'n van derivar van resoldre en precari la transició espanyola. A partir d'aquell moment una sèrie d'esperits malignes, el del pacte del capó i el de la Loapa, van marcar els temps i els passos. Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell van conjurar el PSOE i la UCD per reconduir les autonomies cap al corral de l'alfals per a tothom. Una de les primeres i més importants víctimes d'aquella derivada corrosiva va ser el País Valencià. Guerra i Abril Martorell van acordar un postís autonòmic magre i ridícul que va domesticar els anhels d'autogovern expressats massivament des de l'any 75. El pacte va ser més aviat una renúncia. La UCD havia activat al carrer l'extrema dreta contra “els pancatalanistes” i la denominada estúpidament “batalla de València” –com havia de ser batalla si un dels bàndols no es podia ni defensar?– havia arronsat el PSOE, que se sentia més E que mai. L'autonomia valenciana, doncs, va ser de baix calibre i va renunciar als símbols que el nacionalisme valencià havia reivindicat des de la segona república espanyola. Un dels més clamorosos va ser el nom. La nova autonomia s'havia de dir Comunitat Valenciana, com comunitat de regants o comunitat de veïns. Diumenge, 9 d'octubre, Joan Francesc Mira, davant el president de la Generalitat, va reivindicar la denominació País Valencià. Un bon colp a la renúncia permanent que no afluixa mani qui mani. Ni que manin els bons.