Blanc sobre blanc
Art, de Yasmine Reza, és una comèdia quasi perfecta. Un artefacte escènic que beu de la tradició del teatre de bulevard i que proposa, alhora, una reflexió sobre la conducta humana, sobre les petites coses que diem i que amaguem, sobre l'estabilitat que es basa en la convenció i en la voluntat de no ser sincers per no malmenar les relacions. L'anècdota ja és sabuda: una crítica a l'art contemporani portada a l'extrem. Un home compra un quadre blanc (de fet, una tela blanca) per 200.000 euros. Ni un sol traç, ni una sola energia que es desprengui del llenç (tot i que ell sí que n'hi percep), ni una taca. S'assembla –però encara és més radical en la concepció contemporània– al Blanc sobre blanc de Malèvitx, i sobretot té un aire similar al Quadrat negre del suprematista rus, aquella “batalla dels negres en una cova obscura”.
Aquí, a Art, les metàfores són glacials: neu, esquiador, gel, núvol. Un amic del comprador declara obertament l'estultícia de la compra: és un engany. És qui ensenya la nuesa del rei. El quadre “és una merda”. L'amic no se sent només incomprès sinó traït i vilipendiat. L'altivesa de qui tan sols veu una tela blanca implica un menyspreu cap a qui intenta acostar-se a l'art, encara que sigui d'una manera tan maldestra. Un tercer amic mira de posar pau i no és sinó el detonant de la petita tragèdia de les soledats. L'anècdota és el quadre, però la reflexió gira a l'entorn d'aquelles mentides que dèiem abans. Ningú no pot veure l'altre, l'exterior, el proper. Suren les desqualificacions, els retrets, la impossibilitat d'una convivència franca. I, en aquest viatge a l'interior del personatge (allò que podria ser el quadre, una lectura del quadre) contemplem com l'aparença de puresa s'esquitxa amb els grisos dels contrastos irreparables dels individus.
Art, estrenada a Temporada Alta i
a punt d'arribar a Barcelona, és una delícia escènica amb tres colossals
comediants: Orella, Villanueva i Arquillué. Una proposta que diverteix i fa que t'ennueguis. Amb l'humor i en l'humor.