Bob Dylan i Raimon

Cansada de premiar autors que fins llavors no havia llegit, l'Acadèmia Sueca ha donat aquest any el Nobel de Literatura a un que he escoltat, Bob Dylan. Ho ha fet el mateix dia que es moria un altre Nobel del ram, Dario Fo, algunes obres teatrals del qual he vist. La seva Mort accidental d'un anarquista encara em fa riure quan hi penso. Les velles cançons de Dylan, himnes i balades de la meva generació, encara m'emocionen. Diu en Joan-Lluís Lluís, amic escriptor de la Catalunya Nord que col·labora en aquest diari, que hauria preferit que en comptes de Dylan hagués estat Leonard Cohen, el premiat. Li observa més categoria literària. Potser sí. No estem mai contents. De totes maneres, els acadèmics suecs deuen haver previst la reserva d'en Lluís perquè han dit que la distinció se li concedeix a Dylan “per haver creat una nova expressió poètica dintre de la gran tradició americana de la cançó”. Dintre d'aquesta “gran tradició” hi deuen entrar Joan Baez i també Cohen. Cohen és canadenc, una forma de ser “americà”. L'Acadèmia dels suecs sempre fa igual. Premia un autor advertint que recompensa també d'altres de la mateixa colla. Amb Vicente Aleixandre es feia perdonar que no hagués guardonat un autor més distingit de la Generación del 27. Amb Soljenitsin honorava tots els escriptors que, com ell, patien les conseqüències estalinistes, i amb la Nobel de l'any passat, Svetlana Aleksiévitx, els escriptors russos que han d'aguantar-se amb Putin. Ben mirat, i essent així, podrien haver immortalitzat Dylan quan la guerra del Vietnam estava encesa, i no ara que el cantant i els seus companys estan en una edat que ni Trump tenen forces per rossegar. Amb els governants americans, els suecs sempre han tingut més consideracions que amb els russos. Cohen acaba d'anunciar que està en condició de moribund. Com que l'Acadèmia Sueca és també una mica necròfila, aquí tenia un bon argument per satisfer en Joan-Lluís Lluís. O és que també tenim Dylan empiocat? Li vaig comprar un últim disc, unes nadales, i gairebé no se li sentia la veu. A més, desafinava, i no per motius artístics o dissolvents.

Jo hauria preferit el Nobel per a Raimon, que pel meu gust supera tots els altres, americans inclosos. Amb ell, gran poeta, haurien coronat tota la Nova Cançó i la protesta que va exercir contra Franco, i també els autors de la literatura catalana de tots els temps que Raimon ha divulgat cantant-los. Però és clar: la cançó americana es porta l'oli, vull dir que és cantada a tot el món, i nosaltres hem de fer un sobreesforç divulgatiu i de pressió a Suècia. El vam fer amb Espriu i vam fracassar. El podríem haver fet amb Raimon, que també engloba Espriu, però no hi hem pensat. Ara ho tenim difícil, perquè no cada any premiaran un cantautor.