Quan pintàvem a Madrid

Manel Manchón, director d'Economía Digital, un diari només accessible a través de la xarxa, ha fitxat Fèlix Riera perquè li porti la col·lecció de llibres que es podran comprar en paper a les llibreries. La virtualitat i el paper feliçment agermanats, segons el vaticini que els diaris cada cop seran més intangibles mentre que els llibres mantindran la corporeïtat. Sembla que vagi per aquí, però ja ho veurem. Els vaticinis no sempre es compleixen, i molts ja queden difunts al moment de ser formulats.

Un encert. Fèlix Riera és un editor culte i amb molt d'instint. El vaig conèixer quan dirigia La Esfera de los Libros. Era un as a l'hora de treure llibres, en català i castellà, que incentivessin la reflexió i la polèmica, i en va vendre molts. Després va saltar a Edicions 62, on no va poder lluir tant el caràcter personal perquè aquella casa té moltes inèrcies, no necessàriament negatives, i al cap d'uns anys d'haver dirigit Catalunya Ràdio, torna a l'edició. ED, es diu l'editorial. Em comunica ell mateix que publicarà dotze llibres a l'any, dos en català.

El primer es titula Cuando pintábamos algo en Madrid, i l'ha escrit l'exdiputat de CiU al Congrés Josep López de Lerma. Està estructurat en quadres breus que presenten situacions que l'autor va viure quan trafiquejava per la política madrilenya. Una de les conclusions és que Miquel Roca, el seu cap de grup, ho va fer molt bé, que Pujol no va estar tan encertat, sobretot per la sostinguda negativa a entrar a cap govern, ni de Suárez ni de González ni d'Aznar, i que Artur Mas ens ha dut pel pedregar. Bé, ja hem dit que es tractava de llibres polèmics. Més polèmica? Hi entro, Fèlix. López de Lerma ens exposa, amb intenció de traslladar-ho al present, els avantatges d'haver-hi “pintat alguna cosa” en aquells temps a Madrid. I jo, que en moments de tribulació i flaquesa també penso si la política del “peix al cove” no ens seria ara més profitosa, un cop llegit el llibre em reafirmo en el no. Amb les excepcions que es vulguin, per nodrir el cove es va haver de mendicar tant, es van haver de donar tants copets a l'esquena a personatges sovint sinistres, com els casos de corrupció i la composició del govern de Rajoy han demostrat, va quedar tant en evidència que si hi “pintàvem” alguna cosa era perquè no hi “pintàvem” essencialment res, que arribo a pensar que l'actual situació de CDC al galliner del Congrés i la marginació d'ERC ens afavoreixen, inclús estèticament.

El llibre és recomanable perquè retrata bé una època plena d'interès. Uns l'enyoraran i uns altres hi veuran un episodi tancat i superat que no tornarà ni que el procés s'encalli o no acabi d'acabar bé. Un llibre per a tothom, doncs, que és el que Manel Manchón i Fèlix Riera pretenen.