Sendes velles i novelles

“No deixis les sendes velles per les novelles”, diu la dita vella. Les dites velles solen ser sàvies i conservadores. Per això són velles. Com el dimoni. I la senda vella al PSC és la que traça Miquel Iceta. El renovat primer secretari dels socialistes ha salvat els mobles al seu partit en els darrers anys. Un partit marejat, trencat i escindit enmig d'una mar independentista que l'ha deixat pelat al territori i amb pocs pèls a l'àrea metropolitana. Iceta se n'ha sortit com ha pogut, però ha sabut evitar que el PSC derrapés cap a la marginalitat. Per això la majoria dels militants, més vells que novells, li han renovat la confiança i el càrrec. Davant ell hi havia una de les joves dirigents que el partit no s'ha cruspit en els darrers anys. La llista esfereeix. Des de Laia Bonet fins a Rocío Martínez-Sempere. O Carme Chacon. Les dues primeres van ser víctimes d'una corrosió interna que Núria Parlon finalment ha conjurat. La darrera ha estat víctima d'ella mateixa. I encara li passa poc. Parlon representava una alternativa atrevida, descarada i acostada als postulats de Podemos, de l'esquerra més resolta, però dins sigles segures. En el fons, no ha perdut. Només ha arribat massa d'hora. Iceta enfila la recta final. El partit té més sentit en les coordenades que marca Parlon, però potser sí, potser encara s'ha de fer més sàvia. Miquel Iceta té ara un doble repte. Mantenir el no a Rajoy, aguantant la pressió andalusa, i no deixar que Núria Parlon faci senda nova al marge del PSC.