La llei del canvi

Hi ha moments en què estem envoltats de tantes coses que ens reclamen l'atenció des de tantes bandes que som incapaços d'abastar res concret. Per saber on som necessitem un recentrament. Aquesta setmana passada ha estat densíssima d'actualitat. Però ha estat també molt reveladora de realitat.

La setmana va començar ben d'hora, ben d'hora, que és com s'han de començar les coses importants, segons ens va instar Pep Guardiola en el seu moment. Dilluns a primera hora del matí el president Puigdemont era a Madrid per deixar clares moltes coses. Per a qui el volgués escoltar (que, evidentment, no van ser els que ho haurien de fer i sí els ambaixadors de països civilitzats), va fer un retrat precís de la situació política a l'Estat espanyol simplement exposant la regla bàsica del que és la democràcia: la voluntat de la gent. Si, com ens volen imposar, la democràcia fos només un sistema legal, el règim de Franco, per exemple, també podria haver estat una democràcia. Alguna cosa més deu ser, no? La segona lliçó bàsica que els va donar és que la democràcia permet resoldre els problemes fent política, no enviant tothom als jutjats.

Els jutjats hi són per jutjar gent com els implicats en la trama Gürtel (i més que hi haurien de ser). La declaració de Francisco Correa és el relat que arrodoneix el que ja sabíem sobre el cicle del diner corrupte que ja se'ns havia revelat amb els papers de Bárcenas: xantatge, empreses, Partit Popular, govern, comissions, finançament il·legal del partit i sobresous. El sistema productiu de l'Espanya corrupta.

El PSOE no només n'ha estat espectador, sinó també actor. I té un nivell tan profund de putrefacció interna que és capaç de trobar-se en una situació com la d'aquest moment: tallar el cap del seu líder per afavorir el govern del partit més corrupte d'aquesta etapa pseudodemocràtica espanyola. Conseqüents amb la seva deriva cap al no-res, votaran a favor que el Suprem jutgi Francesc Homs, còmplice d'haver posat urnes amb Mas, Rigau i Ortega.

Els temps canvien a tot arreu menys a Espanya. Estan canviant tant que ara el premi Nobel de Literatura el pot aconseguir també un trobador contemporani com Bob Dylan. No entraré en la polèmica sobre si els temps estan canviant massa, però preparem-nos perquè, per exemple, Quim Monzó pugui guanyar un Grammy.

Que els temps canviïn tampoc no vol dir que ho facin per bé. Estem a les portes que el pròxim president de la primera potència mundial sigui el guanyador del debat sobre si ha abusat més de les dones el candidat Trump o el marit de la candidata Clinton.

I fins aquí el recentrament de la setmana. Una altra cosa és si serveix per quedar-nos tranquils.