L'interventor municipal

Un dels fun­ci­o­na­ris a qui més se'ls ha com­pli­cat la feina els dar­rers anys és l'inter­ven­tor muni­ci­pal. Amb les hisen­des locals obli­ga­des a com­plir les mesu­res d'esta­bi­li­tat pres­su­postària dic­ta­des pel govern cen­tral, l'inter­ven­tor ha assu­mit encara més res­pon­sa­bi­li­tats i ha hagut d'apli­car més rigor, fre­nant ini­ci­a­ti­ves que pot­ser afa­vo­rien la comu­ni­tat però que com­por­ta­ven massa des­pesa. La llei l'asse­nyala com a prin­ci­pal garant del ree­qui­li­bri de les finan­ces locals, que en gran mesura s'ha acon­se­guit.

L'evo­lució de la figura i de les fun­ci­ons d'aquest fun­ci­o­nari aju­den a enten­dre el nos­tre sis­tema ins­ti­tu­ci­o­nal. Històrica­ment la burocràcia local es fona­men­tava, i mol­tes vega­des aca­bava, en un escrivà (sovint un notari del lloc) que aixe­cava acta i redac­tava docu­ments i un tre­so­rer que por­tava els comp­tes. Aquest segon tenia les claus de la caixa i d'aquí que en molts llocs rebés el nom de cla­vari. Les actu­a­ci­ons les deci­dien els repre­sen­tants de la comu­ni­tat (con­se­llers, jurats o paers segons la tra­dició de cada lloc) que, per cert, sovint es reu­nien en diu­menge a la sor­tida de missa, sense ser amo­nes­tats ni amenaçats per auto­ri­tat civil o reli­gi­osa. El tàndem secre­tari i tre­so­rer (depo­si­ta­rio de fon­dos a par­tir del segle XIX) admi­nis­trava por­tes endins uns ajun­ta­ments que actu­a­ven amb més capa­ci­tat de decisió que en l'actu­a­li­tat. La tre­so­re­ria, sem­pre limi­tada, s'ali­men­tava de recur­sos pro­pis, sense apor­ta­ci­ons exte­ri­ors.

La cons­trucció de l'Estat modern a Espa­nya es va fer des d'una con­cepció radi­cal­ment cen­tra­lista, un model que va pro­vo­car la ruïna de les hisen­des locals. Els ajun­ta­ments van que­dar des­proveïts de recur­sos pro­pis i van pas­sar a ser depen­dents de l'Estat, sub­or­di­nats a les seves neces­si­tats i a les seves apor­ta­ci­ons. Qui paga mana i, per tant, con­trola. Per fer això segon a par­tir de l'any 1870 les lleis creen la figura del con­ta­dor muni­ci­pal, pre­ce­dent de l'actual inter­ven­tor. El con­ta­dor, que ja exis­tia a l'admi­nis­tració esta­tal, s'imposà a l'admi­nis­tració local ator­gant-li fun­ci­ons de fis­ca­lit­zació, de con­trol de l'Estat sobre la hisenda muni­ci­pal, reduint al mateix temps el rol del tre­so­rer. El pre­do­mini de l'inter­ven­tor sobre l'antic cla­vari repre­senta la con­so­li­dació d'un Estat de matriu pro­fun­da­ment cen­tra­lista, el pas d'una hisenda local autònoma a una de tele­di­ri­gida, inter­vin­guda. D'aquí ve el nom d'aquest impor­tant fun­ci­o­nari.

El inter­ven­tors, amb el seu rigor i pro­fes­si­o­na­li­tat, han fet i fan una funció molt posi­tiva, sem­pre incòmoda. La seva uti­lit­zació actual per part de l'Estat evi­den­cia que, en mol­tes coses, el model d'Estat cons­truït pels polítics con­ser­va­dors espa­nyols de finals del segle XIX no ha can­viat.