Iceta contra Díaz

Amb la victòria, Miquel Iceta pot portar implícita la penitència. Núria Parlon era una oponent relativament fàcil de superar. Al remat, el PSC és un partit d'una militància veterana. Diuen que la mitjana d'edat supera els seixanta anys. Parlon, certament més jove, reivindicava –i reivindica– uns altres aires: la transgressió, el socialisme “pur i dur”, la superació del marc constitucional del 1978. Iceta, un gat molt més vell, no cal dir-ho, apama cada paraula i només s'atreveix a fer gestos transgressors si són superficials. El PSC, que sap molt més per vell que per roig, ha triat un valor sòlid i segur, però ara la gran paret Iceta haurà de superar un pes molt més dur: Susana Díaz. Els socialistes catalans arribaran al comitè federal del PSOE de diumenge amb la idea de no cedir. Els diputats del PSC no volen abstenir-se de cap manera en la investidura de Rajoy. Però Díaz, que es vol una líder més forta que Iceta i molt més autoritària, no els ho tolera. Perquè la presidenta andalusa ha articulat durant anys el seu discurs i les seves campanyes electorals a l'entorn d'una idea obsessiva: cap privilegi per als catalans. Si no es pot cedir davant “els catalans”, encara menys el PSOE s'ha de doblegar davant el PSC. Diumenge vinent Miquel Iceta suarà tinta de calamar vell. Aquests dies el president del partit, Àngel Ros, pateix per mantenir les posicions. Les mantindrà Iceta? L'animal més savi de la selva parlamentària catalana podria acabar desitjant haver perdut les seves primàries...