Les febleses dels altres

França. Un país lacerat pel terrorisme gihadista, amb un estat del benestar cada cop més difícil de sostenir, amb un creixement econòmic modest (1,2% del producte interior brut –PIB– el 2015), amb un dèficit considerable (3,5% del PIB el 2015) i amb un deute públic que voreja el 100 per cent del PIB. Gairebé el vint per cent de la població és immigrant i és en els sectors dels descendents de la immigració magrebina, ja de nacionalitat francesa, en els quals es dispara l'índex d'atur i la conflictivitat social. No és estrany que amb aquest panorama es dibuixi a l'horitzó la figura inquietant de Marine Le Pen i el projecte populista d'ultradreta que encapçala per a les eleccions presidencials de 2017, una nova amenaça per a la Unió Europea.

França, amb una part del territori català dins les seves fronteres, mai no ha estat procliu a donar suport a la causa de la independència del Principat. Encara menys ho serà en la situació de setge extern i intern que, amb tota probabilitat, li espera per als propers anys. La situació de bonança mitigava l'independentisme català i desplaçava en la majoria la urgència d'un canvi de marc polític a Espanya i a Europa. Amb la crisi, l'opció secessionista es reforça per vies democràtiques però el panorama internacional en el qual emergeix es torna molt més agre. Ja no sols es tracta que la Catalunya sobirana aparegui com un projecte de supervivència per a la nació catalana, és que la seva irrupció pot amenaçar encara més la supervivència dels altres, fins i tot la d'aquells, com França, el poder dels quals semblava inamovible. Per això no n'hi ha prou d'assolir una majoria interna incontestable, cal que el projecte independentista es revesteixi amb mitjans de poder i d'acció diplomàtica capaços de navegar en un context internacional a punt del col·lapse, turbulent i hostil, un context que, com ha succeït sempre en la història i els catalans ho hem conegut en carn viva (1640-1652,1705-1714,1808-1814,1936-1939), pot esdevenir una oportunitat per a les petites nacions audaces però també pot conduir al desastre sense pal·liatius.

La independència de Catalunya pot aprofundir en la crisi francesa. Però a Espanya la pot arrossegar directament cap a la descomposició. Parlem d'una Espanya amb més d'un any sense govern (en part a causa de la qüestió catalana), amb un atur que supera el vint per cent de la població activa, amb un dèficit més enllà del 5% del producte interior brut i amb un deute públic que ja fa temps que va ultrapassar el 100% del PIB (1.100.736 milions d'euros).

Parlem d'un estat amb diverses minories nacionals (bascos, gallecs, altres territoris de la nació catalana com València i les Illes) en les quals la pulsió secessionista es podria fer més intensa si es creés i es consolidés un nou subjecte sobirà. Parlem d'una Espanya que té molt poca influència en el concert internacional (algú ha percebut la presència de la diplomàcia espanyola en els dos anys que han ocupat una cadira en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides?) sense ser convidada ja en les cimeres europees dedicades a fer front a les diverses crisis per les quals travessa la Unió, amb institucions d'aquesta organització sancionant el reguitzell d'incompliments espanyols a la legislació europea i amb d'altres organitzacions d'àmbit continental dedicades a revelar els forats negres del sistema polític espanyol com l'escassa independència del seu poder judicial. És per aquest seguit de circumstàncies que García-Margallo, traït pels seus pensaments, quan es refereix al gran horror que segons la seva perspectiva comportaria la independència catalana, no parla de la secessió d'un territori sinó de la “dissolució d'Espanya”.

Ens trobem, doncs, en una fase en la qual el gran obstacle per a la Catalunya lliure no són les incerteses sobre la viabilitat del nou estat que es creés sinó les incerteses per la viabilitat dels estats existents o com el canvi català accentuaria les febleses dels altres.