‘In memoriam'
In memoriam. La quinta del Biberó és una obra excel·lent al Teatre Lliure de Barcelona, d'obligada visió vers la nostra història recent tan i tan dramàtica, un text de qualitat, emotiu i just, un treball precís i sobri de record i reivindicació. És el crit de la memòria històrica vers una generació delmada per la revolta traïdora de l'exèrcit espanyol contra el seu propi poble, de l'alta clerecia contra els seus fidels, dels propietaris contra els seus jornalers, dels financers contra qui els feia rics.
El país ha perdut la por, al Parlament de Catalunya, amb un coratge ferm de la presidenta, Carme Forcadell; d'honor dels encausats per posar les urnes del 9-N malgrat les amenaces dels unitaristes antidemòcrates, dels qui renuncien al seu ideari com l'ànima errant del que queda del PSC o de l'actuació d'uns tribunals “a Catalunya”, res “de Catalunya” com falsament s'autoanomenen, al servei del govern exaltat, corrupte i manipulador del PP. Les xarxes socials, la premsa, els àmbits de discussió i debat mostren la màxima expressió del valor, del tremp a tot arreu i per tot, fins i tot en els sectors més ferrenys d'obediència espanyola, sigui política, els partits lacais de Madrid, sigui cultural. Els periodistes peixats sucursalistes borbònics, o nuncis del PP o PSOE ja no fan anàlisi, sinó que insulten o directament menteixen. A la Universitat rectorats botiflers han intentat soscavar el que hom viu a aules i passadissos, als departaments, entre l'alumnat i en el personal no docent, el desig d'un país més culte i just, eficaç i solidari, una Catalunya independent. Hom té la dignitat de denunciar, el que no fan mel·liflus rectors, la no-aplicació de la política de beques a què estan obligats segons la seva pròpia llei i es passen per l'aixella, any darrere any. Després llueixen togues presidint honoris causa quan haurien de recordar allò de “vergonya, senyors, vergonya!”, de tanta mediocritat i llepolia indigna.
Un tast de memòria és el nou llibre basat en fets reals de Maria Vilanova, Entre dos fills; la mare ho és d'un dels assassinats i de l'assassí. Un relat precís, brillant, notable. El drama civil fratern, entre germans tan present en la nostra història, d'una memòria que tenim fins i tot de fets no viscuts però traspassats de generació en generació com és el de la Guerra Civil i la postguerra.
Per tenir memòria m'escandalitza que diputats que han exonerat Rubalcaba –al darrere hi havia un mínim de 31 crims d'estat fets sota el govern de Felipe González–, ara els pugui passar pel cap processar Homs per posar les urnes, i a darrere fins i tot aparegui el desig totalitari, poc amagat, de posar-lo a la presó. Pobra Espanya unionista! Pobres espanyols unitaristes! Creure que l'estima, el saber, la cultura, el negociar, el viure o la convivència sorgeixen de la imposició i la repressió explica per què la joventut catalana els defuig, per què la gent madura fa un pas al costat. S'aparten d'un estat que mai supera el viure si no és amb presons, violència, amenaces i calúmnies. És per això que Europa i el món ens entenen, als catalans, cada cop més i més.
