La intransigència del PP

La sessió del Congrés dels Diputats de dimarts passat va deixar clara l'evidència: el Partit Popular és minoritari. I ho és encara que s'ajunti amb Ciutadans. Hi ha més diputats “d'esquerres” que no “de dretes”. No és aquesta l'única evidència que s'hi va poder viure. La segona potser encara és més evident: el PP no ha entès la seva situació. La mesa del Congrés va intentar vetar totes les propostes de l'oposició i va fracassar. Al final, el ple va votar la derogació de la llei d'educació i la reprovació del ministre en funcions i indesitjat Jorge Fernández Díaz. Un partit sensat i normalet en seria ben conscient i hauria intentat pactar amb els partits de l'oposició necessaris aritmèticament les resolucions, amb algunes esmenes que les suavitzessin, però el PP no en sap. Mariano Rajoy s'ha acostumat a governar com una escatadora i no es resigna al canvi. Potser no ho farà mai. Rajoy i els seus durant la passada legislatura mai van volen comptar amb ningú i van convertir en norma els decrets llei. Encara ara el govern en funcions manté la bestiesa de no voler sotmetre's a control parlamentari. El Partit Popular no sap perdre. Ni negociar, ni pactar, ni res. Només sap manar. Les seves veritats són revelades i el seu estil recorda les pessetes aquelles: “Caudillo de España por la gracia de Dios.” La legislatura serà curta i convulsa. Un vesper i un desastre. Senyor Rajoy, vol dir que no li convé rebutjar l'abstenció del PSOE, que s'endurirà l'endemà, i anar a terceres eleccions?