Tan a prop, tan lluny

No és estrany que un moviment migratori com el que succeeix actualment ocasioni un gran trasbals social quan la gent és considerada forastera només que traslladi la seva residència a un altre poble situat a pocs quilòmetres. La principal distracció en els pobles més o menys petits consisteix a observar, mirar, remirar i treure conclusions sobre els altres. Amb el temps, però, tothom pensa que ja ho sap tot de tothom i la qüestió cada cop presenta menys novetats i més avorriment. La cosa canvia quan sovinteja la presència d'un nouvingut. Fa poc més d'un mes que he traslladat la meva residència de Campdevànol, d'on sóc nadiu, a Sant Joan de les Abadesses, situat a menys de quinze quilòmetres. Tot i la poca distància s'ha d'assumir el paper de ser una novetat, un nou tema de conversa, en principi una curiositat i molt em temo que, amb el temps, una altra avorrida decepció. No és gens fàcil passar de la categoria de nadiu a la de foraster. He conegut gent gran que es refereixen a altres com “aquells que van venir de fora” tot i que potser estan establerts en el mateix poble des de fa dues o tres generacions. La gent només és uniforme en els mapes. En realitat no és així. Campdevànol i Ripoll estan separats per només tres quilòmetres de distància, però ser acceptat en un o altre lloc, assumir les peculiaritats pot representar un esforç de molts anys. Les actituds sedentàries adquireixen més força en els llocs petits i en nom de conservar no sé què molta gent no veu amb bons ulls el que consideren com intromissions en la seva tribu. I això s'aplica amb tanta o més contundència com el dret a circular lliurement pel territori. La lliure circulació pertany al regne de les lleis, la de la marginació, els recels davant la diferència i les de la tafaneria pertanyen a l'aplicació que fa cadascú de la justícia, de la tolerància, en valorar el diferent com una nova oportunitat de coneixement, d'enriquiment. Mentrestant, jo em manifesto públicament disposat a respondre qualsevol pregunta, si no és excessivament indiscreta, que em vulguin adreçar els meus nous veïns. M'agradaria crear el màxim d'espais comuns, que, malgrat que a vegades ens entestem a no veure, són molts més que els que ens separen. Això sí, trobar-los sovint significa una dificultat afegida.