Opinió

opinió

‘E la nave va', feia Fellini

No cal que tots lluitem amb armes: convenen espectadors que també lluitin amb el cor, des de casa i a les urnes

El president Puigdemont ha dotat la Generalitat d'un esperit de competició mai vist fins ara. No em refereixo avui, és clar, a l'esperit necessari per procedir com a europeus en els aspectes de rellançar Catalunya a la competició permanent entre països capdavanters. Aquesta ja arribarà en el seu dia, però és molt important treballar en zones ben adormides o simplement frenades per l'economia la prudència catalana, comentada i enaltida mil i una vegades i, per què no dir-ho, en moltes ocasions, la por, una por que fins i tot arriba als ossos i produeix esgarrifances: “I si ens va malament?”, diuen amb el projecte sobre la taula d'una novetat fabril revolucionària.

El president acabat de nomenar mira el gerent nou de trinca, el qual mai s'havia trobat en un cas d'haver de sospesar una decisió de la qual penja el propi avenir. No sabem què faran, i fer futurisme, en els moments actuals, és arriscat i sovint voreja la temeritat.

Agafo El Punt Avui d'avui [dijous per al lector] i, d'alguna manera, recobro la serenitat. Una caravana de projectes i realitats, ajustaments, creacions, col·laboracions entre la societat i les institucions, projectes desats que veuen la llum altra volta; la “solució de Llambilles”, un dels problemes reals i més vells de circulació viària, mai solucionat. “Ara sí!”, diuen els llambillencs.

Una crida a primera plana fa, en plural: “Les grans empreses tornen a apujar els sous.” Tant de bo sigui veritat i vegem córrer diner en mà per fer la vida més suportable. Tant de bo l'economia, desconfiada ella, reprengui d'una vegada el ritme.

Una mena de vedet entre totes les frustracions és trobar la solució als problemes perennes de circulació de tota mena i de tots mitjans de la rodalia de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. És un clàssic!

Potser la subtil collonació que fan els membres de l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners a la justícia en extraviar la rojigualda sigui la nota que destaca, contrastant amb els que segueixen cegament les ordres i desordres de ponent. Els colomencs alegren la lectura dels diaris amb la seva manera de fer el boig.

Amb ells acabo la meva columna diumengera, que pretén ajudar animosos, enfortir destrempats, espantar les mosques i sumar patriotes casolans. No cal que tots lluitem amb les armes: convé que hi hagi espectadors que lluitin amb el cor, des de casa i a les urnes.

La llista de catalans és petita, encara que l'Onze de Setembre sembli el contrari. És una obra de teatre gegantina, que fins i tot enganya Europa. Un dels protagonistes, que fa un moment, emocionat fins al melic, deia “S'ha de fer país!”, ara fa ”On anem a berenar? Vàreu parlar d'un lloc on els berenars són com sopars!” “Visca!, visca!”, diuen mentre endrapen els soldats d'un exèrcit de soldats de plom. En parlar d'independència, un i un fan un i mig, o menys, tot i haver-hi mà morta. Som així!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.