Ara toca guanyar la pregunta

Les con­sul­tes sobre la inde­pendència es van escam­pant en diver­sos muni­ci­pis de Cata­lu­nya i el mapa dels muni­ci­pis con­sul­tors comença a tenir una bona taca. És veri­tat que con­ti­nuen fal­tant-hi mol­tes de les ciu­tats amb més den­si­tat demogràfica, però tot­hom sap que els ele­fants del parc són més lents que els conills de bosc, si bé tot­hom sap, també, que les deci­si­ons dels pri­mers aca­ben sent més defi­ni­ti­ves, i les dels segons, més pro­vi­si­o­nals. El cas d'Arenys de Munt està gua­nyant la segona bata­lla. Pri­mer va ser una victòria d'ús intern, el dia 13 de setem­bre. La segona bata­lla gua­nyada no és una anècdota en l'ide­ari de la nació cata­lana, sinó una cate­go­ria: dese­nes i dese­nes de muni­ci­pis tenen en marxa el procés de la con­sulta. Cada muni­cipi con­sul­tor es mou entre l'exem­ple d'Arenys de Munt i el model propi, la qual cosa dóna per resul­tat un movi­ment hete­ro­geni i com­plex. És cert que hi ha algu­nes enti­tats amb volun­tat d'eri­gir-se en coor­di­na­do­res i guiar el model. Però no està garan­tit (i pot­ser no cal que es garan­teixi) que tots els muni­ci­pis con­sul­tors dis­se­nyin el seu model al dic­tat de cap ens coor­di­na­dor. La mateixa lògica del «dret a deci­dir» comença per la decisió sobre el model de con­sulta propi de cada muni­cipi. S'ha de tenir en compte una estratègia comuna de país, però s'han de res­pec­tar les tàcti­ques locals al màxim, com a pri­mera garan­tia d'èxit i per res­pecte a l'espe­rit empre­ne­dor i lliu­re­pen­sa­dor dels cata­lans. Una altra garan­tia d'èxit és la cohesió de la soci­e­tat. La nació cata­lana és una matèria trans­ver­sal que està per sobre dels par­tits polítics i les ins­ti­tu­ci­ons. S'han de res­pec­tar els par­tits polítics i les ins­ti­tu­ci­ons, però la soci­e­tat no pot ser víctima de les hipo­te­ques par­ti­cu­lars ni dels equi­li­bris aritmètics de les ins­ti­tu­ci­ons. Si els par­tits i les ins­ti­tu­ci­ons se sumen a l'onada con­sul­tora, millor; si no, la soci­e­tat no pot que­dar acor­ra­lada inde­fi­ni­da­ment i ha de bus­car meca­nis­mes legítims d'expressió col·lec­tiva. És en aquest con­text que el tom­bant dels anys 2009 i 2010 és el de les con­sul­tes per la inde­pendència, sor­gi­des des de la soci­e­tat civil i amb volun­tat de demos­trar i forçar que algun dia no gaire llunyà les con­sul­tes es puguin con­vo­car amb caràcter ofi­cial. Algú podria dir que són con­sul­tes de cos­te­llada; con­tra això només hi ha la solució de garan­tir-ne la màxima par­ti­ci­pació: és millor un 35% de «sí» amb un 100% de par­ti­ci­pació que un 100% de «sí» amb un 35% de par­ti­ci­pació. És millor gua­nyar la pre­gunta que la res­posta. És millor el Cata­lu­nya-Bra­sil (2-5) del 2004 que el Cata­lu­nya-Xina (2-0) del 2002.