Visita al cementiri
Visita al cementiri. Feia molts anys que no hi venia. Vull dir per Tots Sants. En altres ocasions de menys passeig l'assistència ha estat obligada. L'últim cop, quan vam enterrar la mare. El penúltim, el pare. Alguna aproximació, des de llavors, però mai per Tots Sants. Hi recordo més gent, moltíssima més. A què obeeix la menor afluència? Al fet que la gent se'n va a fora aprofitant el pont? A una resistència a pensar en la mort? El cementiri és el més antic de la ciutat. N'hi ha un altre de nou, que potser té més trànsit. Els morts d'aquí comencen a ser oblidats. Els seus visitants són tots vells. També hi ha el fet de les incineracions. Les urnes a casa o les cendres escampades a mar o a la muntanya fan a molts innecessaris els cementiris. A l'esplanada de l'entrada, uns músics interpreten música trista. Els hi han posat per atraure gent. Hi ha algú que vingui al cementiri per escoltar música o que la música els sigui el reclam per pensar en els seus difunts? Els intèrprets ho fan molt malament: els flautistes no tenen bufera, els violinistes desafinen. La “música celestial” suposo que deu ser una altra cosa, també pel que fa a l'amenitat.
Panteó familiar. He dit panteó. Els salesians el van erigir per homenatjar el benefactor que els va sufragar l'edifici religiós i escolar que ocupen a la ciutat. Parlo de l'avi pirata, que en realitat m'és rebesavi i havia estat corsari un període curt de temps, però suficient per enriquir-se. “El nét del pirata”: una llicència literària. Vist l'estat del panteó o l'absència de flors aquest dia, els salesians s'han oblidat del mecenes. Hi hauré de fer fer jo alguna reparació. S'han de començar a preveure aquestes coses.
Pujo al punt on un escamot anarquista va afusellar mossèn Josep Samsó, rector de la parròquia de Santa Maria, al principi de la guerra. Els escolapis ens duien a observar-lo en l'excursió anual del Dia de Difunts, i ens feia molta impressió. Des d'allí es divisa una vista esplèndida de la ciutat, amb el mar platejat al fons. Venir al cementiri a peu vol una mica d'esforç. Els carrers que hi condueixen fan pujada, alguns molta. Als anys trenta aquests carrers no existien, sinó que tot eren descampats. Per què l'escamot no va matar el capellà enmig dels camps? Devien tenir bona cama i ser joves, perquè després va venir la pujada al cim del cementiri, amb totes les seves escales i replans. S'ha dit que no eren de la ciutat, sinó de fora, com a cada poble es diu dels que van cremar les esglésies respectives. Segur? Coneixien bé el camí, sabien a quin punt elevat i simbòlic es dirigien. Potser alguns són enterrats al cementiri. Els d'aquell bàndol, i també els de l'altre. Després hi ha els de les cunetes o del front, amb la família sense cementiri on anar ni el dia de Tots Sants ni cap.
