La desertització del català

Fa uns dies, en una compareixença al Parlament, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya deixava anar que “si el catalán fuera un requisito para los jueces, nos llevaría a un desierto judicial”.

El que realment volia dir-nos el president del TSJC, Sr. Jesús Barrientos, és que tant se li'n dóna la llengua en què parlen els ciutadans del país del qual el seu Tribunal és el Superior. La llengua de la tribu queda reservada per als actes tribals però no per a administrar justícia.

I quan una cosa és prescindible, se n'acaba prescindint. El miserable 8% de sentències dictades en català suposa, de fet, la pràctica desaparició de la llengua catalana d'un espai tan sensible i tan important com és la justícia.

L'Estatut al qual el Sr. Alfonso Guerra, PP i PSOE –encara no hi havia Ciutadans– va passar el ribot imperial sí que preveia que el català fos un requisit per a jutges i personal de justícia. Va ser eliminat sense cap mena de problema, mantenint els catalans en una justícia de condició estrictament colonial i privant-los de poder ser atesos i compresos en la seva llengua.

Ja aleshores, el que era president del Tribunal Suprem, Francisco José Hernando, va mostrar-se contrari al fet que els jutges a Catalunya tinguessin l'obligació d'entendre el català, tot afegint un comentari memorable de gran valor per entendre per on ens movem: “Si trabajara allí lo aprendería como un enriquecimiento personal, como cuando voy a Andalucía me gustaría bailar sevillanas.” 

La llengua reduïda a allò accessori, al folklore provincià, una nosa prescindible, un destorb residual. En paraules adreçades als indígenes, “un enriquecimiento personal”, però no un deure per a un servei públic normal als ciutadans. És així com es condemna avui la llengua catalana al desert en molts àmbits de la vida social. I en el desert no és possible la supervivència.

Allà on les estructures franquistes s'han mostrat més impenetrables –més encara–, allà és on el català, invàlid, fràgil, subaltern, sense la força de l'oficialitat total, viu completament a la intempèrie. Ja no es parla el català a l'administració de justícia. S'ha extingit com els dinosaures. Però algú ha sentit mai un mot en la nostra llengua a les dependències de l'exèrcit a casa nostra? I a les de la Policia? Va extingir-se també fa temps. Des de fa tres-cents anys, ni més ni menys. Són espais de vida ciutadana en els quals el català no existeix. I el que és pitjor, ni hi és, ni se l'espera. La desnormalització ho ha arrasat tot.

Però les emergències pel català no queden aquí. Les dunes avancen, implacables, cada cop més altes. Es parla i s'utilitza la llengua catalana a les empreses, als consells d'administració de les grans empreses? Amb poc més d'un 15% de share per a les televisions en català –en una lluita monstruosament desigual– hi ha cap possibilitat de sortir del parc juràssic? Algú ha trobat un videojoc en català? Ni pregunto pel cinema. Malauradament, podríem seguir i seguir. El català és una llengua mutilada, a clapes, cadavèrica, que sobreviu en uns pocs oasis sota mitja dotzena de palmeres.

“Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat.(...) Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l'afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.” Joan Solà.

Necessitem aigua o ens consumirem vius en el desert. Ara ja sabem que no té sentit parlar del futur del català si no parlem del futur en llibertat de la nació. Una llengua ha de ser lliure com el seu país o no serà. Estic fart, exhaust, d'haver de manifestar-me, doldre'm i reivindicar coses òbvies per mi, pel meu oxigen vital, per la llengua i la llibertat. Només amb la independència aturarem la desertització del català. No podem esperar més.