Els artistes revolucionaris

Sem­pre hi ha hagut gent com­pro­mesa, deci­dida i valenta. A cada època, per­so­nes sense por han tirat enda­vant, fent allò que con­si­de­ra­ven just i neces­sari, mal­grat pos­si­bles repres­si­ons, impe­di­ments i crítiques. En tots els camps i ofi­cis, arreu del món, gent amb prin­ci­pis i ide­als, amb visió i con­ven­ci­ment, s'ha alçat, tot aban­do­nant la desídia, per cami­nar sense com­ple­xos i fer així una soci­e­tat més humana i més justa, més honesta, ètica i sen­si­ble, més avançada. Sí, cen­te­nars de llui­tes ende­ga­des al llarg dels segles, algu­nes d'elles encara per vèncer i d'altres gua­nya­des a cop de per­sistència i enginy.

a la gale­ria Mayo­ral estem rea­lit­zant una expo­sició històrica: un home­natge sin­cer i sen­cer a Pablo Picasso, Joan Miró, Ale­xan­der Cal­der i Julio González. Aquesta mos­tra, que es titula Artis­tes revo­lu­ci­o­na­ris, és un pro­jecte resul­tat d'un any de recerca i de docu­men­tació que per­met mos­trar i evo­car com va ser i què va sig­ni­fi­car el Pavelló de la República de 1937 en plena Guerra Civil. Així, ini­ciem la com­me­mo­ració del 80è ani­ver­sari de l'Expo­si­tion Inter­na­ti­o­nale des Arts et des Tech­ni­ques appliquées à la Vie Moderne, cele­brada a París, amb l'objec­tiu de recor­dar i reva­lo­rar un epi­sodi subs­tan­cial de la història de l'art, que encara com­mou i emo­ci­ona.

Al Pavelló de la República, Picasso va expo­sar-hi una de les obres més impac­tants i icòniques que mai s'han rea­lit­zat, el Guer­nica; Miró va mos­trar El sega­dor, una obra espec­ta­cu­lar, malau­ra­da­ment des­a­pa­re­guda; Cal­der va exhi­bir-hi La Font de Mer­curi, que avui es troba per­ma­nent­ment a la Fun­dació Miró de Bar­ce­lona, i González va expo­sar-hi l'escul­tura Mont­ser­rat. Ima­gi­neu-vos quant talent aglu­ti­nat, quin com­promís i després, quan­tes espe­ran­ces des­fe­tes... Pot anar així, per més jus­tes que siguin les cau­ses, per més hono­ra­bles que siguin les moti­va­ci­ons, es pot per­dre la bata­lla. Els revo­lu­ci­o­na­ris, també els artis­tes, cer­ta­ment, no se la juguen per fer política d'apa­ra­dor, sinó perquè hi cre­uen, perquè els mou la con­vicció. Per tot ple­gat, el com­promís amb els ide­als de democràcia i lli­ber­tat en un moment de con­flicte bèl·lic, el record d'aquest epi­sodi repu­blicà és ines­bor­ra­ble i l'admi­ració és gegant cap a les per­so­nes que van ser valen­tes i com­pro­me­ses amb els seus ide­als i el seu poble, llui­tant des de la seva trin­xera par­ti­cu­lar: la cre­ació artística.

La història con­ti­nua, com també ho fan les llui­tes i el com­promís per can­viar el món. De cau­ses no en fal­ten –aca­bar amb les guer­res i les con­seqüències que com­por­ten com els refu­gi­ats; el femi­nisme, llui­tar con­tra l'homofòbia, l'eco­lo­gisme... I, sor­to­sa­ment, de revo­lu­ci­o­na­ris i d'artis­tes com­pro­me­sos no en fal­ten. Avui com ahir, hi ha talent artístic des­per­tant consciències. La pers­pec­tiva del temps ajuda a enten­dre que l'apre­nen­tatge que ens enduem d'artis­tes com ells és que el millor camí és cami­nar, ser cohe­rent, no doble­gar-se i fer cadascú allò que millor sap fer, pels objec­tius que anhe­lem.