A la tres
Una jugada rodona
No diguin que la jugada no li ha sortit rodona. Del tot. De les eleccions del 20 de desembre del 2015 a la investidura de dissabte, la tàctica ha consistit a no moure's ni un mil·límetre. Mariano Rajoy va veure com perdia la majoria absoluta ara fa gairebé un any i, renunciant a buscar una entesa per poder governar, va assistir com a espectador a un dels darrers moviments del defenestrat Pedro Sánchez: l'intent de buscar un executiu alternatiu al PP. El líder dels populars confiava que els socialistes no s'entendrien amb Podem i els independentistes. Els fets li van donar la raó.
Van arribar els segons comicis i l'estratègia no va variar. Rajoy va jugar-ho tot a la carta de pressionar un PSOE molt debilitat perquè li facilités un segon mandat i que ho fes per la unitat d'Espanya. El dirigent del PP no es va haver ni d'arremangar amb els de Ferraz. La guerra intestina dels socialistes el va obsequiar amb la seva continuïtat com a inquilí de La Moncloa. I qui sap per quants anys s'hi quedarà el Partit Popular.
La de Rajoy és la victòria de l'immobilisme. Quiet durant tota la legislatura passada i igualment estàtic estant en funcions, ni per mantenir-se de president ha hagut de fer un pas. Si la filosofia ha funcionat per seguir com a president espanyol per què canviar-la? S'albira PP per a estona. És el més dramàtic de la situació: l'abstenció dels socialistes no només ha servit per renovar Rajoy com a cap de l'executiu estatal, sinó que ha obert la porta de bat a bat als populars perquè es mantinguin al poder. I no s'enganyin pels números al Congrés, perquè s'hi estiguin còmodament. Amb els socialistes definint qui i què són i cap a on van, el PP pot anar fent i, quan més li convingui, recórrer al comodí de les noves eleccions.
El panorama és desolador. Si algú esperava que els més de 300 dies entre comicis provoquessin algun moviment a l'Estat, errava. Ni alternativa, ni tampoc oposició. Un any en pausa ha acabat amb la repetició de la jugada. I una nova victòria del PP.