Tribuna
‘El Llamp'
Les rates de biblioteca tenim tres antagonistes eterns: el temps, els peixets de plata i caure desmenjadament en una mena de síndrome de Diògenes entremig de llibres i revistes. Hi ha un quart enemic implícit que els aglutina tots tres: l'aparició estel·lar, tard o d'hora, d'una estranya al·lèrgia, intermitent i sense relació causa-efecte, als àcars i a la pols.
Tot plegat es maximitza si la biblioteca la crea un hom mateix a còpia d'anys, paciència, diners invertits a cabassos i espai que vas robant a casa dels pares, malgrat les amenaces reiterades de diversos caps de brot de la família: “Ja n'hi ha prou! O els papers o les persones!” No cal ni dir que amb astúcia i habilitat esmunyedissa de rata, ha guanyat sempre la lletra.
Posats en antecedents, i de resultes de la meva mala salut de ferro vell, m'he vist remenant les estances plenes de llibres, apunts, carpetes, revistes, arxivadors, caixes farcides d'incògnites i racons amb taulers d'escacs i jocs de l'oca arrecerats, amb daus curiosos que corren sols moguts per mans invisibles. En una d'aquestes caixes polsoses –les aranyes han fugit amb un encanteri; els peixets de plata, no; en són immunes– he trobat la meva extraordinària col·lecció de revistes El Llamp, al servei de la nació catalana.
Tot i que em manquen alguns números, els que tinc els guardo amb certa veneració perquè en ple procés d'emancipació nacional del Principat, molt poca gent coneix que al bell mig dels anys vuitanta (després del Tejero) ja hi havia gent valenta que predicava en el desert moltes de les coses que l'independentisme avui dia ha normalitzat i tothom ja veu com a naturals, lògiques i, definitivament, plausibles. En aquella època els independentistes érem, pel cap baix, uns empestats, uns sospitosos de pertànyer a alguna de les mil branques de Terra Lliure o bé, si eren condescendents, uns somiatruites.
La història d'aquesta revista, de l'editorial homònima i la dels seus impulsors (en Xavier Borràs, família i amics) està prou ben explicada a internet. Però aquells qui la compràvem en llibreries molt catalanistes, quasi insurgents, de llocs abandonats de la metròpoli com el Camp de Tarragona, recordem esperar amb ànsia cada quinze dies un nou número i així, ni que fos a distància i a través de la lletra impresa, d'alguna manera fer una connexió amb altres persones desconegudes que tenien un pensament semblant al nostre.
Semblant, no pas igual. He de reconèixer que sovint, cert esperit “marxista” de molts articles d'El Llamp em feia arrufar el nas. Què voleu que us digui, sempre m'han atret més les idees de partits històrics com Estat Català o Nosaltres Sols que no pas certes aventures que condicionen un pensament polític abans que la independència, tot i que, a l'hora de la veritat, he votat allò que més m'ha convingut segons m'abellia.
Sí, que no s'espanti ningú: Estat Català. Aquell partit mal comprès per l'establishment nostrat tant d'abans com d'ara, tant de dretes com d'esquerres, tant d'espanyolistes com de catalanistes, i del qual només queden unes engrunes estranyes però que, curiosament, per la integritat que traspuaven els seus ideals patriòtics sempre han fet por i per aquest motiu sempre van ser i són titllats de nazis. És l'insult clàssic que rebem tots els patriotes catalans per internet quan no saben com arborar-nos. Val a dir, tanmateix, que en aquest estat que ens toca patir a desgrat i per força, fins ara, els únics que s'han ajuntat històricament amb els nazis han estat els abanderats del nacionalisme espanyol.
Mentre remenava el tresor de llamps, m'ha cridat l'atenció el número 39, corresponent al 19 de desembre del 1985. Tenia en portada el dibuix d'un Snoopy amb l'estelada (tot un altre clàssic avui en desús a causa segurament dels drets d'autor) i un titular cridaner: “1986: bon any cap a la independència”. Just ara fem trenta anys d'aquest titular desig i, encara que hi som més a prop, és evident que aleshores aquesta frase no se la creia ningú. I els responsables de la revista tampoc, ja que a l'editorial apuntaven: “A l'últim, mil nou-cents vuitanta-sis se'ns presenta negre, nu, tímid i poruc. I massa tendre, encara, per a la independència.” Malgrat tot, probablement, tampoc ells aleshores no es pensaven veure el que veiem ara.
Potser no és el temps de les revistes i sí dels blogs i el Twitter i la immediatesa que ens ha unit a tots i que ha obert els ulls a molts més. Però quan passi tota la feinada que tenim per fer, un cert homenatge a aquells patriotes, els d'El Llamp i molts d'altres que hi va haver abans i després, és del tot necessari i forçós.