Il·lusió o il·lusionisme

Il·lusió o il·lusionisme, aquesta és la qüestió. Tenir il·lusió per les coses o conformar-se amb el miratge d'un truc d'il·lusionisme. La il·lusió és pròpia de l'individu, indissociablement viu a l'interior de cada ésser humà o no viu. Es treballa cada dia o acaba morint. L'il·lusionisme és una qüestió externa, fruit de l'engany enginyat per un altre que fa viure i veure allò que mai no ha arribat a existir, allò que mai no existirà. La il·lusió és gasolina, és motor que fa funcionar moltes coses, és inici, trajecte i recorregut sense final. L'il·lusionisme és fàbrica de falses il·lusions, somriures que després són llàgrimes.

A Catalunya la il·lusió és també col·lectiva; viu en el cor de moltes persones, moltes més dels que ells volen i diuen, moltes més de les que es compten a les manifestacions. I els de l'il·lusionisme? Aquests ideen la seva màgia de forma permanent en un edifici del número 261 del carrer Aragó de Barcelona on té la seu de l'Associació Catalana d'il·lusionisme i també, ai las!, la Sociedad Española de Ilusionismo. Sí, fins i tot en això dels trucs de màgia potàgia, sembla ser que aquest país no pot fer una passa sense la tutela del gran germà espanyol: Ilusiónate, sí, ¡pero dentro de un orden!

El país de la il·lusió no necessita il·lusionistes de baix nivell com el mag del socialisme espanyol caigut en desgràcia, Pedro Sánchez, que ara sembla haver descobert al fons del seu barret de copa que “Catalunya és una nació”. Com dirien a Madrid, a buenas horas mangas verdes, o com diria aquell altre;¡Al loro, que no les embauquen!

O com toca dir avui i ara: que la il·lusió triomfi i s'enlairi més enllà del somni i esdevingui pal de bandera i senyera; galana, senyora dels quatre vents!